Confessió de la senyoreta Safo
Pidansat de Mairobert
Pidansat de Mairobert
Feia prop de quinze mesos que residia a casa de la senyoreta de Furiel; m’envoltaven amb el luxe més apropiat per satisfer la vanitat, la meva passió favorita. D’altra banda, nedava enmig de totes les delícies, de tots els plaers. La meva educació havia progressat molt, no solament pel que fa als estudis elementals sinó també en les arts d’esbargiment. Ja no parlava com al poble: llegia, escrivia i comptava molt bé; cosia, brodava, feia tapisseria, filat; ballava amb gràcia, cantava força bé, puntejava l’arpa. Aquestes ocupacions diversificades omplien els meus ocis i els dies s’escolaven ràpidament.
Aparentment no em faltava res, em creia la més feliç de les dones, quan una estranya aventura va fer-me conèixer la felicitat suprema i va enfonsar-me immediatament en un abisme de desventures.
Pidansat de Mairobert, Confessió de la senyoreta Safo, Barcelona, La Magrana, 1992. (Carta segona)
Traduït per Jesús Moncada
