Mentre travessava l’avantcambra, el comissari de policia va fer un senyal a dos gendarmes, els quals van situar-se a banda i banda de Dantès. Van obrir una porta que comunicava l’apartament del procurador del rei amb el palau de justícia i van recórrer durant una estona un d’aquests grans passadissos foscos que fan estremir els que hi passen encara que no tinguin cap motiu per estremir-se.

De la mateixa manera que l’apartament de Villefort es comunicava amb el palau de justícia, el palau de justícia ho feia amb la presó, llòbrec edifici adossat al palau, totes les obertures del qual donen al campanar d’Accoules, que s’aixeca al davant.

Després de moltes giravoltes pel corredor, Dantès va trobar-se davant d’una porta amb una finestreta de ferro. El comissari de policia va trucar-hi tres cops amb un picaporta, i a Dantès va fer-li l’efecte que els hi clavaven al cor. La porta va obrir-se, els dos gendarmes van empènyer lleugerament el presoner, que encara vacil·lava, el jove va travessar el temible llindar i la porta va tancar-se sorollosament darrer seu.

Dantès respirava un aire diferent, un aire metífic i dens: es trobava a la presó.