The Vagina Monologues

Eve Ensler
Eve Ensler

La meva vagina era verda, prats d’un aquós rosa pàl·lid, una vaca mugint, el sol descansant, un nòvio tendre fregant-me lleument amb un tros suau de canya rossa.

Tinc alguna cosa entre les cames. No sé què és. No sé on és. No ho toco. Ara no. Ja no. No pas des d’aleshores.

La meva vagina era xerraire, no pot esperar, té tant, tant a dir, paraules que parlen, no pot parar, no pot parar de dir: oh sí!, oh sí!

No pas des que somio que allà baix hi tinc un animal mort cosit amb un gruixut fil de pescar negre. I la pudor de l’animal mort no marxa. I té la gola esberlada, i sagna i m’embrut tots els vestits d’estiu.

La meva vagina que cantava totes les cançons de nenes, totes les cançons amb esquelles de cabra dringant, totes les cançons del prat de tardor feréstega, cançons de vagina, cançons de la llar-vagina.

No pas des que els soldats m’hi van posar un fusell llarg i gruixut a dintre. El canó d’acer, tan fred, m’aturava el cor. No sé si el dispararan o me l’empenyeran fins al cervell que em rodola. Sis d’ells, metges monstruosos amb màscares negres, també m’introduïen botelles. Hi havia bastons, i el pal d’una escombra.

La meva vagina que nedava en aigua de riu, aigua clara que vessava per les pedres cuites pel sol, pel clítoris-pedra, per pedres-clítoris, més i més...

No pas des que vaig sentir la pell que se m’esquinçava i feia xerrics de llimona, no pas des que un tros de vagina em va quedar a la mà, una part del llavi: he perdut un costat sencer del llavi.

La meva vagina. Un poble d’aigua humit i viu. La meva vagina, la meva terra.

No pas des que van fer torns durant set dies, fent pudor d’excrements i de carn fumada, des que em van deixar la seva esperma fastigosa a dins. Em vaig convertir en un riu de verí i de pus, i totes les collites van morir, i els peixos.

La meva vagina, un poble d’aigua humit i viu.

El van envair. El van arrasar i el van incendiar.

Ara no hi vaig.

No el visito.

Ara visc en un altre lloc.

No sé pas a on.


(monòleg basat en el testimoni d’una víctima de la guerra de Bòsnia)

ENSLER, Eve. Vagines. En col·laboració amb Francesca Bartrina. Estrena al Teatreneu de Barcelona, 1999.

Traduït per Jordi Sala Lleal

Jordi Sala Lleal