Abans de ficar al llit la senyora Raquin, tenien el costum d’endreçar una mica el menjador, preparar un vas d’aigua amb sucre per a la nit, i anar i venir així al voltant de la paralítica, fins que tot estava llest.

Quan van haver pujat, aquell dia, es van asseure un moment, amb els ulls vagues i els llavis pàl·lids. Després d’un silenci, Laurent preguntà, com si sortís sobresaltat d’un somni:

—Què? Que no ens en anem a dormir?

—Sí, sí, ens en anem a dormir —respongué Thérèse esgarrifant-se, com si tingués molt de fred.

La dona s’aixecà i agafà l’ampolla.

—Deixa —exclamà el marit amb una veu que s’esforçava per semblar natural—, ja prepararé jo l’aigua amb sucre… Tu ocupa’t de la tieta.

Agafà l’ampolla de les mans de la seva dona i omplí un vas d’aigua. Després, mig girant-se, hi buidà el flascó de gres, i hi ficà un terrós de sucre. Mentrestant, Thérèse s’havia ajupit davant del bufet; havia agafat el ganivet de cuina i mirava d’amagar-se’l en una butxaca.

En aquell moment, aquella sensació estranya que avisa de la proximitat d’un perill féu girar el cap als esposos, amb un moviment instintiu. Es miraren. Thérèse va veure el flascó entre les mans de Laurent, i Laurent veié el llampec blanc del ganivet que brillava entre els plecs del vestit de Thérèse. S’examinaren així durant uns segons, muts i freds, el marit prop de la taula, la dona acotxada davant del bufet. Ho comprenien tot. Cada un quedà glaçat en trobar el seu propi pensament en el cap del còmplice. En llegir mútuament el seu designi secret en el rostre trasbalsat de l’altre, es van fer pena i horror.

La senyora Raquin, notant que s’acostava el desenllaç, se’ls mirava amb ulls fixos i aguts.

I tot d’una, Thérèse i Laurent esclataren en plors. Una crisi suprema els destrossà, els llançà en braços l’un de l’altre, febles com infants. Els semblà que una cosa dolça i tendra es despertava en el seu pit. Ploraren sense parlar, pensant en la vida de llot que havien viscut, i que viurien encara, si eren prou covards per viure. Aleshores, en recordar el passat, se sentiren tan cansats i fastiguejats d’ells mateixos, que experimentaren una immensa necessitat de repòs, de no res. Intercanviaren una última mirada, una mirada d’agraïment, davant del ganivet i del vas de verí. Thérèse agafà el vas, el buidà fins a la meitat, i l’oferí a Laurent, que se l’acabà d’un glop. Fou un llamp. Caigueren l’un sobre l’altre, fulminats, trobant per fi consol en la mort. La boca de la jove anà a colpejar, al coll del marit, la cicatriu que havien deixat les dents de Camille.

Els cadàvers s’estigueren tota la nit sobre les rajoles del menjador, retorçats, aixafats, il·luminats amb clarors groguenques per la llum de la làmpara, que la pantalla dirigia sobre ells. I durant prop de dotze hores, fins l’endemà al migdia, la senyora Raquin, rígida i muda, els contemplà als seus peus, sense cansar-se mai, esclafant-los amb feixugues mirades.