Jojo: ...Estudiant, ocuparé el teu lloc... Aquesta bandera, te l’emportes com a penyora... Ho juro, hi tornarem!

Thérèse: Senyor, com ell, exactament com ell... Pobre Jojo, què us fan, que us torna tan obcecats?

Jojo: Hi tornarem, i llavors, encara serem més...

Clo: Com galleja, el miserable! Tanta mort i tanta devastació, no n’has tingut prou, encara? Una cosa així se l’extermina a canonades, amb bombes i execucions.

Jojo: I la fàbrica de municions, i les dones i les criatures...

Clo: Sense compassió!

Thérèse: No!... Calla, Clo, calla!... No saps ni de què parles, calla! Jojo...

S’acosta a Jojo, aixeca el braç per acaronar-li la galta.

Jojo: Què fas, no em toquis!

Thérèse: Jojo, encara hi ets a temps, serà terrible... Petit, no t’ho pots ni imaginar... Fuig, salva’t.

Jojo: Que fugi, diu!

Thérèse: No s’ha acabat, fill, no s’ha acabat, encara... Tants morts sota les bombes, tants morts a les barricades, i encara han de ser molts més. Déu meu, petit, m’has de creure... Així que caigui la Commune començarà el terror, demà mateix, el terror sistemàtic, planificat, execucions, morts i més morts, milers de cossos destrossats... I tu...

Jojo: Jo... I tu què saps?

Thérèse: Déu... Què sé!...

Jojo: Ens haureu de pelar un per un, fins a l’últim de nosaltres, abans de néixer, fins i tot, i encara hi tornarem...

Thérèse: Com ell, el sentiu?... Com ell!

Jojo: No és una simple revolta, la nostra Commune.

Thérèse (als veïns): I parla i parla i es pensa que ho sap tot, i parla sense saber que té les hores comptades, que està condemnat, que abans d’una setmana s’ha de trobar davant d’un escamot sense saber que haurà de fer cua, que vint mil desgraciats com ell hauran d’esperar amb paciència el seu torn, mentre els últims enterren els primers vint mil en fila...

Clo: No, Thérèse, calla!

Thérèse: Tota la gangrena d’Europa, com ell, vint mil en fila, per tenir l’honor de ser sacrificats en massa i que aquesta pesta que rosega els cervells no sigui més que el record d’un malson, enterrat per sempre als llibres d’història i no se’n parli mai més, per sempre!...

Jojo: He, ja ho veus, la misèria... Néixer com rates, una vida de gos, i morir com conills... Va, ja pots dir-ho tot... I a l’altre món, encara ens hi esperen les flames eternes, oi, que sí? Vol fer-me por, la bona senyora, i com més parla, més raó tinc.

Thérèse: Us ho prego, convenceu-lo, digueu-li que és cert, que hi ha llistes fetes, milers de noms, i que encara en falten, i que s’ha de salvar, tan jove, convenceu-lo, a penes té disset anys, Déu meu, com ell... I l’hauré de tornar a contemplar, aquesta mort horrible que destrossa els cossos, que rebenta els ulls i els cranis i les boques... L’hauré de tornar a sentir a la pròpia carn...

Jojo: Vint mil, dius?... Vint mil, per fer cau i net? Ni per començar! Sant Déu, i és clar que hi tornarem!

Thérèse: Tu què saps, criatura... Què pots saber tan jove, Senyor, a penes disset anys, vés-te’n, corre, i amaga’t.

De la barricada arriba el so del timbal, de trets i de canonades. Es comencen a tancar finestres.

Clo: L’alarma...

Jojo: Ara em toca a mi, haig d’ocupar el seu lloc a la barricada.

Thérèse: L’alarma?... No, que no ho sents?... És l’assalt dels prussians i els versallesos, l’últim. Onades i onades de fusells i baionetes es disposen a arrasar les barricades, a inundar els carrers de París, a ficar-se a totes les cases, omplir tots els patis, i al seu darrere, cinc-centes mans duran un paper i diran amb el dit, tu i tu, i tu, a la fila, i tu, i tu també, i tu, Jojo, i tu...

Jojo: Haig d’ocupar el seu lloc, surt del meu davant.

Fa una passa, Thérèse se li abraça per aturar-lo.

Thérèse: Quiet, atura’t, atura’t... Vols acabar com ell? No, Jojo, com ell, no.

Forcegen.

Jojo: Fora, maleïda espia, fora!

Thérèse: T’ho prego, tu, no... Tu, no.

Clo: Deixa’l, està boig, et farà mal... Thérèse.

Thérèse: Tu, no...

Jojo se’n desfà amb la culata del fusell. Thèrése cau.

Clo (corre a ajudar-la): Thérèse!

Jojo se’n va decidit.

Thérèse: Amaga’t, Jojo, fuig... Bé has de salvar la pell, si vols tornar-hi.