Ramon Llull, com el seu contemporani Arnau de Vilanova, va ser un escriptor, pensador i reformista, que es va proposar que la seva obra fos copiada i traduïda amb l’objectiu de difondre el seu missatge. Però el fet que es tractés d’un home pietós, amb una gran quantitat d’obres escrites —unes 265, sense comptar el nombre encara una mica superior d’obres importants escrites en nom seu després de la seva mort— i la diversitat de llengües en què ell i els seus deixebles les van copiar o bé les van fer traduir —català, llatí, francès, espanyol, italià, occità, anglès, escocès, àrab i hebreu— van provocar que es produís una situació poc corrent.

En l’època de Llull, la lingua franca paneuropea de la ciència, la filosofia i la teologia era el llatí. Però aquesta era una llengua que ell havia après als quaranta anys, de manera que no s’hi trobava del tot còmode. Tanmateix, era perfectament capaç d’escriure tractats tècnics —com la Lògica nova o l’Art demostrativa, obres en què les qüestions d’estil no eren tan importants— redactats en llatí i després els traduïa, o els feia traduir, al català. Llull, però, preferia escriure en català i després, si era necessari, fer traduir les seves obres al llatí. Com que volia difondre el seu missatge a París i a la cort francesa, també n’encarregava traduccions al francès. Així, doncs, un cop va haver escrit el Llibre del gentil e dels tres savis, els seus contemporanis el van traduir al llatí i al francès. Una llengua que li havia de ser molt familiar, a causa de les seves llargues estades a Montpeller, era l’occità. Per aquest motiu, de dues obres escrites en català, Blanquerna i la Doctrina pueril, se’n poden trobar traduccions contemporànies, o quasi contemporànies, al francès i a l’occità.

L’expansió posterior, en altres àrees de llengua romànica, es va iniciar amb la traducció a l’espanyol del Llibre del gentil e dels tres savis, que va dur a terme, el 1378, Gonzalo Sánchez de Uzeda, un dels poetes del Cancionero de Baena. En el segle XV, trobem el Fèlix no només traduït a l’espanyol, sinó també a l’italià (se’n conserven cinc manuscrits medievals en italià, la qual cosa indica que es va difondre molt en aquell país) i al francès. Aquesta darrera versió va ser encarregada per una de les figures destacades de la fastuosa cort dels Ducs de Borgonya, Louis de Gruthuyse, cort en què el Llibre de l’orde de cavalleria va assolir una fama considerable (hi ha, almenys, catorze manuscrits francesos de l’obra, la majoria dels quals, segurament, circulaven en aquest ducat). D’aquesta versió francesa, el famós editor, del segle XV, William Caxton en va fer la versió anglesa, i també se’n va fer una d’escocesa.

Pel que fa a les llengües semítiques, sabem que sis de les obres de Llull es van traduir a l’àrab, però no ens ha arribat cap d’aquestes traduccions. En canvi, sí que tenim constància d’una traducció a l’hebreu del segle XV, la de l’Ars brevis, recentment descoberta.