La traducció és una eina important de difusió, a la qual ell mateix va
recórrer per fer arribar el seu missatge. A part d’usar constantment el
català i el llatí, el beat va escriure llibres en àrab –tots perduts– i
també va fer traduir els seus llibres més literaris a les llengües de
cultura del seu temps: l’occità i el francès antic. Hem volgut
entrevistar alguns dels traductors que estan a punt de publicar o han
publicat traduccions del beat coincidint amb l’Any Llull per
entendre com han conduït les seves traduccions, per què han decidit
traduir Llull i a quin públic pensen que s’han de dirigir aquestes
obres. Són Jana Balacciu Matei [JBM], que ha traduït al romanès el Llibre de meravelles (Cartea Minunilor, Bucarest: Meronia 2016) i la Doctrina pueril(Doctrina pueril: despre educaţia copiilor, Bucarest: Meronia 2016); Jean-Claude Morera [JCM], que ha traduït al francès l’antologia lul·liana curada per Francesc Tous Ainsi parlait Raymond Lulle. Dits et maximes de vie, París: Arfuyen, 2016; Robert Desmond Hughes [RDH], que ha traduït a l’anglès el Romanç d’Evast e Blaquerna(Romance of Evast and Blaquerna, Barcelona-Woodbridge: Barcino-Tamesis 2016); i qui firma aquesta pàgina [SS], que ha traduït el Llibre de santa Maria(Libro di santa Maria, Milà: Paoline 2017 [en premsa]) a l’italià.

JBM té una llarga relació amb les lletres catalanes i també amb Llull.
Com diu la mateixa traductora: «Era investigadora a l’Institut de
Lingüística de Bucarest, adscrit a l’Acadèmia Romanesa, i m’interessava
el català per raons lingüístiques. Des d’aquí vaig fer el pas cap a la
traducció i cap a l’edició: l’any 1998 vaig esdevenir l'editora de la
col·lecció “Biblioteca de Cultura Catalana” publicada per l’editorial
Meronia de Bucarest» que va publicar també altres títols de Llull, el Llibre del Gentil (Cartea Păgânului şi a celor Trei Înţelepţi,Bucarest: Meronia 2010), el Blaquerna (Bucarest: Meronia 2011), el Llibre de contemplació (Cartea contemplării lui Dumnezeu, Bucarest: Meronia 2013), i, a l’editorial Polirom de Bucarest l’Ars Brevis (2015).

JCM no es defineix com a traductor professional, però va enllestir una antologia de poesia catalana al francès, Huit siècles de poésie catalane. Anthologie (París: L’Harmattan 2010), i altres volums dedicats a Catalunya com la Histoire de la Catalogne (París: L’Harmattan 1993), a més de ser poeta.

RDH s’ha dedicat a molts aspectes de l’obra lul·liana: ha escrit
articles i traduït a l’anglès moltes obres medievals, no només del beat
mallorquí. Diu: «Conec Llull, de nom i de renom, des de jove, quan vaig
fer la meva primera visita a l’encantadora illa de Mallorca. Després
d’alguns anys, finalment vaig emprendre estudis avançats relatius a
aquest mateix autor l’any 1998 a la Universitat de Lancaster, on vaig
fer el meu doctorat sobre l’Art i la cristologia lul·liana». Ha traduït
també els dos manuals més importants per comprendre Llull que han sortit
en els últims anys: Raimundus Lullus. An Introduction to his Life, Works and Thought, edició d'A. Fidora i J. E. Rubio (Turnhout: Brepols, 2008); i L. Badia, J. Santanach i A. Soler, Ramon Llull as a Vernacular Writer: Communicating a New Kind of Knowledge (Londres: Tamesis, 2016).

SS s’ha dedicat principalment a la poesia lul·liana des del anys del doctorat, acabat el 2009, a l’Escola Europea de Doctorat en Filologia Romànica, per les universitats de Siena, Milà, Pavia, París-Sorbonne IV, Santiago de Compostel·la i Zuric, i ha curat per a l’Any Llull l’edició del Desconhort de nostra Dona,
Barcelona: Barcino 2016, obrade la qual ja havia publicat l’edició
crítica el 2012. Com a traductor ha versat a l’italià una antologia de
la Vita Christid’Isabel de Villena (Milà: Paoline 2013) i alguns poemes de Llull.

Totes les traduccions han rebut, de manera directa o indirecta,
subvencions de l’Institut Ramon Llull, contribucions que van ajudar molt
a acabar la feina i que demostren el paper fonamental que aquesta
institució duu a terme per divulgar les lletres i la cultura catalanes a
l’exterior. Igualment, el fet de poder participar en les celebracions
de l’Any Llullva ser un incentiu per preparar les traduccions, però l’interès que Llull suscita supera l’aniversari mateix.

Traduir obres medievals és una tasca ben complexa, que obliga el
traductor a recórrer a eines diferents. Gairebé tots els traductors van
usar, a més del diccionaris del català antic (ara disponibles en línia),
molts articles sobre les obres traduïdes, traduccions a altres
llengües, i també van consultar estudiosos de Llull per aclarir dubtes i
resoldre problemes de traducció. La majoria de les publicacions
inclouen una introducció a càrrec d’aquests especialistes, mentre que
les notes al text són en general fetes pel traductors mateixos, que
normalment no expliquen només els dubtes de traducció, sinó que més
aviat aclareixen l’Art lul·liana i el pensament del beat. Les obres
traduïdes tenen totes un interès literari, que és la raó principal per
la qual es publiquen, però els traductors són conscients de la
dependència de les obres traduïdes a l’Art lul·liana i s’han dedicat a
explicar-la, de manera més o menys aprofundida. S’assoleix d’aquesta
manera un dels objectius que Llull havia confiat a les seves obres de
caire literari, o sigui encuriosir totes les tipologies de lectors en el
funcionament del seu sistema, amagat en un embolcall més tradicional
com el de la novel·la, tal com afirma clarament RDH: «Jo espero
personalment que aquesta entrada al món i a l’obra lul·liana impulsarà
el públic comú a fer aquella altra entrada que representa la decisió de
llegir les obres d’aquest autor que són més tècniques, és a dir,
filosòfiques i apologètiques. No hem d’oblidar, però, que l’interès
literari pot ser una finalitat en si mateixa. Dit tot això, crec que
mostrar interès per les obres, diríem, més populars o accessibles de
Llull, podria convertir-se —fàcilment, penso jo, però potser tan sols
amb el pas del temps— en l’anhel de fer més viatges exploratoris dintre
de la geografia conceptual i escrita de Ramon Llull».

El públic a qui es dirigeixen aquestes traduccions és variat, però
culte. JBM diu: «El públic destinatari de les traduccions catalanes al
romanès, és, en la meva opinió, un públic cultivat o, com a mínim, amb
una certa cultura. No m’interessa traduir, almenys en aquest moments,
llibres per a tots els lectors, sinó els del "cànon" de la literatura
catalana, tan clàssica, com contemporània. Això perquè la col·lecció
“Biblioteca de Cultura Catalana” té com a objectiu mostrar la gran
tradició literària en aquesta llengua, coneguda fins fa poc per la
majoria dels romanesos, fins i tot intel·lectuals, com a llengua
“menor”. I Llull n'és una prova enlluernadora. Potser el públic comú es
quedarà només amb la percepció d’un geni català singular –medieval i
alhora postmodern, de la seva originalitat i interdisciplinarietat». JCM
confirma que «La intenció de la col·lecció és dirigir-se a un públic
ampli, més aviat culte i que s’interessa per la saviesa i la mística
sense ser-ne especialista. Interessarà un públic que molt escassament
anirà a les obres completes de Llull o bé servirà d’introducció a
aquests estudiosos que voldran anar més enllà». Per RDH: «En general,
suposo que, en aquests temps, el públic lector de Llull de parla anglesa
serà una classe de persona força lletrada i culta, potser, però no
necessàriament familiaritzada ni amb les obres ni amb el món conceptual i
literari que ha creat Ramon Llull. Aquesta traducció és important
perquè forma part d’una successió de traduccions a l’anglès de l’obra
catalana de Ramon Llull; així, el públic comú de parla anglesa disposarà
de prou obres lul·lianes per a començar a fer una valoració —que ja fa
temps que s’hauria d’haver dut a terme— de les capacitats —literàries,
almenys— del nostre autor.» SS, al contrari, diu que: «La col·lecció on
es publica el Llibre de santa Maria té com a objectiu
difondre els clàssics de l’espiritualitat cristiana de tots els temps.
En la llarga introducció que he preparat he hagut d’aclarir la majoria
dels problemes que un lector comú podria trobar a l’hora de llegir
Llull. En italià s’han publicat diverses obres lul·lianes ,però que
difícilment es dirigeixen a un públic no necessàriament culte; el
desafiament que l’editorial ja havia començat amb la traducció del Llibre del Gentilcontinua
amb la publicació d’aquesta obra de devoció mariana que conté molts
fragments de gran literatura i que, amb l’ajuda de la introducció, pot
servir per divulgar l’obra lul·liana i el seu paper important en la
història de la mariologia».

Sobre el paper de Llull com a pare de la llengua, en destaquen les
opinions de JBM i RDH. La primera diu: «N'estic profundament convençuda.
Aturem-nos un moment a la Doctrina Pueril i pensem en el
públic per al qual Llull va escriure aquesta obra. Joan Santanach va
mostrar que “efectivament, una part important dels usuaris de la Doctrina pueril
estava formada per laics. Hi trobem sobretot mercaders, ciutadans i
artesans, encara que també alguns juristes i nobles i, fins i tot, algun
clergue”. Aquesta obra va contribuir només a la seva educació
religiosa, sense cap impacte sobre la seva competència lingüística? Per a
mi això és impensable. Jo crec que Llull va contribuït decisivament a
la fixació d’una “bona llengua”, capaç de continuar desenvolupant-se i
de resistir tots els “accidents” de la història». RDH afirma: «Crec que
Ramon Llull no és només el pare de la llengua catalana, sinó també la
mare, perquè si utilitzem aquesta analogia parental i acceptem les
funcions tradicionalment atribuïdes a un parell generatiu de
descendents, Llull ha d’exercir tant la funció d’engendrador com la de
la persona nodridora. No és simplement una qüestió de si en èpoques
posteriors hi va haver deixebles de Ramon Llull, encara que n’hi va
haver prou, sinó de si la llengua i les concepcions de Llull continuen
informant, fertilitzant i nodrint el català modern. Jo diria que sí,
sobretot en l’aspecte de proporcionar un exemple fascinant tant del
poder expressiu i expositiu com de l’abast conceptual del català
medieval. I el català no se separa fàcilment de la història del català
com a llengua. El text del Blaquerna exemplifica molt bé tots
dos aspectes —engendradors i nodridors— del compromís lul·lià amb el seu
idioma natal, sovint per l’autoconsciència de l’autor mateix, però
també per la mirada vers el futur que sempre es dóna en la novel·la».

A la pregunta de si difondre l’obra de Llull pot ajudar a demostrar el
valor internacional de la literatura catalana i de si a través de les
traduccions a altres llengües es pot ajudar els catalans a entendre la
importància internacional de la seva pròpia llengua, els traductors
diuen: [JBM] «les traduccions poden beneficiar els nadius a entendre els
valors propis i això passa en molts països petits; veure l’interès que
desperten els autors nadius en altres espais els dóna més confiança en
els seus valors. Tant més en el cas de Llull. Tenir al començament de la
cultura escrita en la seva llengua un autor de tal magnitud, l’obra del
qual continua despertant tant interès al segle XXI –i les traduccions
d’avui ho demostren plenament– és una raó d’orgull. I hauria de ser un
impuls per conèixer-lo i, respectivament, per fer-lo més conegut».
[RDH]: «Les obres de Ramon Llull figuren en la història de les idees
—tal com la recompta els estudiosos de parla anglesa— si figuren gens,
com una mena d’absència o de buit, amb les notables excepcions dels
escrits de Frances Yates, Robert Pring-Mill i Anthony Bonner. Això
s’explica en part pel fet que hi ha en la tradició anglo-americana una
forta resistència a les idees que gosen provenir de l’Europa
continental, sobretot a les idees de caire filosòfic que no es conformen
al model empíric, és a dir, a qualsevol cosa que sigui sistemàtica o
que suggereixi el racionalisme. La manera poc comuna de pensar i
d’escriure de Llull, utilitzant lletres, figures giratòries, etc., i
llibres sencers estructurats sobre un pla sistemàtic però poc
convencional a Occident, un pla a més religiós i devocional, fa de Llull
una figura liminar, a mig camí entre la ciència i l’apologètica, entre
el públic laic i l’orde religiós, entre l’estament matrimonial i
esposar-se amb Crist, entre el cristianisme i el no-cristianisme, fa
d’ell un “altre” que s’adreça a l’Altre, un cristianus arabicus,
en efecte. Això no obstant, em par molt estrany que després de 700 anys
encara continuem introduint al món modern el pensament i els escrits de
Llull. Em sembla molt evident el valor de la seva obra —o almenys el
gran interès que té— en diversos camps, és a dir, en els de la
literatura, la filosofia, l’apologètica, l’epistemologia i les teories
del mètode, i no només des del punt de vista històric. El problema rau
potser en el fet que encara els esforços més sistemàtics com l’Any Llull mateix, el programa de publicació de les obres de Llull com el Raimundi Lulli Opera Latina o la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull,
i la publicació de traduccions de la seva obra, caldran ser
suplementats per una sèrie contínua d’intervencions populars i
universitàries que situïn l’obra de Llull no només en els departaments
de literatura o de filologia, sinó també en els de filosofia i
d'història.Les obres d’un autor que es tradueixen a altres idiomes es
consideren ja com una forta indicació de la importància de l'autor i
l'obra, sobretot si es tradueixen a l’anglès. Però, estrany com pugui
semblar, els autors de parla anglesa no han de patir aquesta mena de
prova tan rigorosa, perquè els seus escrits ja són en anglès. El fet que
es tradueixin les obres d’un autor de parla anglesa a altres idiomes és
vist tan sols com una prova més per confirmar el domini de la llengua
anglesa i de la seva aplicabilitat universal. Per això, el catalans, en
aquest cas, haurien de sentir-se no només complaguts sinó també
doblement orgullosos del fet mateix que alguns dels seus autors ara es
puguin llegir en anglès». [SS]: «Llull és un autor extraordinari en tots
els sentits, capaç d’escriure versos d’una bellesa sublim enmig de
fragments de teologia o lògica pura. La seva llengua és en la majoria
dels casos de fàcil accés, diferentment d’altres autors medievals, i
sempre em sorprèn saber que a Catalunya es llegeixi tan poc. Dante és
lectura obligatòria en les escoles italianes i algun cop crec que és per
això que a vegades no és gaire llegit dellà dels circuits universitaris
i va necessitar lectures públiques, com la de Benigni, per sortir de
l’antipatia escolar. En el cas de Llull, la fascinació que provoca la
seva lectura, entrar en el seu món utòpic però alhora tan contemporani,
entendre el seu missatge o simplement deixar-se conduir en les selves on
es troben els seus personatges ens ajuda a comprendre millor què som.
Les lluites pel poder del Llibre de les bèsties són tan
contemporànies que a vegades és espantós pensar que les coses negatives
del segle XIII encara són vàlides avui dia. L’acceptació de la
diversitat que comporten els seus diàlegs interreligiosos haurien de ser
la normalitat en el nostre segle, però malauradament no és així. Els
catalans haurien de llegir més Llull i fer-ne un símbol de la seva
nació, no només en la forma o per la seva antiguitat, sinó més aviat
perquè el seu missatge és d’una modernitat sorprenent».