Antígona
Sòfocles
Sòfocles
EL COR:
Estrofa 1: Moltes són les coses que admiren,
i cap n’hi ha que
admiri més que l’home.
Ell fins a més enllà de la blanquina
gran mar, amb
el llebeig tempestuós
avança, travessant les aigües
inflades que entorn
s’apregonen.
I dels déus la suprema,
la Terra inconsumible,
infatigable,
turmenta, amb el vaivé de les arades,
d’any en any, quan la
gira, amb la força
de la nissaga cavallina.
Antístrofa 1: I la tribu dels ocellets
de cor lleuger, insidiant,
captura,
i les hordes dels animals salvatges,
i la marina gènera del
pèlag,
dins els torterols de la xarxa
que ell ha teixit, l’home
sagaç.
També domina amb ginys
la feréstega bèstia muntanyana,
i el
cavall de pelut bescoll, el mena
sota el jou que li volta la tossa,
i el
brau de la serra, incansable.
Estrofa 2: I el llenguatge, i el pensament
que és com un vent, i l’impuls
d’habitar
ciutats, és ell mateix que se’ls ha apresos;
com a defugî els
trets al ras
de les incòmodes glaçades
i de les males pluges,
amb
recursos per tot; sense recursos
a res no s’aventura
del futur; només de
la mort
no es procurarà una fugida;
les malalties intractables
ha
imaginat, però, com evadir-se’n.
Antístrofa 2: Tenint en la inventiva
d’art un talent per damunt
l’esperança,
ja cap al mal, ja cap al bé camina.
Fent, doncs, una part a
les lleis
de la terra i al dret pels déus jurat,
un home ocupa el
cim
més vistent d’una pàtria; de la pàtria
s’exclou qui amb el mal
fa
companyia, per bravata.
Que amb mi no segui en una llar
ni tingui un
pensament
igual, qui obra d’aquesta manera.
SÒFOCLES. Antígona, dins Tragèdies de Sòfocles, vol. 1. Traducció
catalana i pròleg de Carles Riba. Edició a cura de Carles Miralles. Barcelona:
Curial, 1977, p. 160-161.
Traduït per Carles Riba
