Tu potser no ho havies mai pensat,

però aquí a Crescenzago hi surt el sol,

també. Surt, mira si hi hagués cap prat,

o un bosc, o potser un llac o bé un pujol;

i no els veu i amb el rostre lleig i brut

bomba vapors des del Naviglio eixut. 

Dels monts, el vent ve ràpid i voleia

lliure, corrent per tot l’infinit pla.

Però quan veu aquesta xemeneia

rabent es gira i fuig a un punt llunyà,

perquè el fum és tan negre i intoxicat

que tem el vent que el deixi sufocat.

Seuen les velles a matar les hores

comptant la pluja que cau de través.

Els noiets tenen els colors als rostres

de la pols apagada dels carrers.

I mai no canten les dones aquí:

xiula com sempre el tram amb ronc rugir.

A Crescenzago es veu una finestra

amb una noia que perd el color.

Té fil i agulla a la mà dreta sempre,

adoba i cus, mira el despertador.

I quan és l’hora ja de la sortida

sospira i plora: així és la seva vida.

Quan a l’albada sona la sirena

repten fora del llit escabellats

i baixen al carrer amb la boca plena,

ulls plens de son i timpans eixordats.

Inflen les rodes de la bicicleta,

després s’encenen mitja cigarreta.

Del matí al vespre van fent passejar

la negra piconadora bleixant,

o dediquen el dia a vigilar

les busques del rellotge tremolant.

El dissabte al capvespre, fan l’amor

al fossat de la casa del peó.

Crescenzago, febrer de 1943