Vaig néixer a Castellar del Vallès, l’any 92, a l’octubre. Vaig estudiar Filologia Clàssica (2010-2014) a la Universitat de Barcelona, sense haver fet mai grec prèviament, però amb l’impuls d’haver tingut una professora de llatí al batxillerat d’aquelles que deixen marca (i també, la veritat sigui dita, per la llavor que havien deixat les històries d’aqueus i troians que ens explicava el pare, de menuts). Com que amb la cosa del grec i del llatí semblava que me’n sortia, vaig continuar els estudis universitaris per aquest camí, primer amb el màster d’investigació en Llengües i Cultures de l’Antiguitat (UB, 2015) i després amb el doctorat en Filologia Clàssica.

Malgrat la meva formació filològica (o potser per la meva formació filològica) no he estat mai un acadèmic a l’ús, un hel·lenista o un llatinista. Més aviat el llatí i el grec i les literatures que ens van llegar em van interessar sempre des d’un punt de vista català: primer me’n vaig servir per entendre millor la meva literatura: especialment la poesia, de Costa i Llobera, Carles Riba i Agustí Bartra a Estellés i Marçal, però també la prosa (el meu TFM resseguia l’empremta del pensament clàssic en l’obra de Llorenç Villalonga). Després, o simultàniament, gairebé, el grec i el llatí em van fer venir ganes de ser traductor literari per poder anostrar aquells tresors gairebé indesxifrables. No només pel repte que implica traduir d’unes llengües i unes cultures tan llunyanes, sinó, sobretot, perquè eren textos que suposadament m’havien d’emocionar, perquè eren obres mestres, però que, en la immensa majoria de traduccions que podia llegir, em deixaven fred.

I em direu, però si sabies grec i llatí, no les llegies en l’original? Sí i no. El grec (antic) i el llatí no són llengües que s’aprenguin, generalment, com les modernes. No hi ha parlants amb qui aprendre-les d’una manera activa. De manera que n’aprenem la gramàtica, la sintaxi, el vocabulari d’una manera passiva i sovint massa a cop de diccionari. Això vol dir que per traduir un text ens hi passem moltes hores, i sovint el text resultant no és més que un pàl·lid reflex de l’original que només serveix per entendre’l (i demostrar al professor de torn que hem entès el text). Aquest mètode permet aprendre grec i llatí, sí, i permet veure les bondats d’un text, però a còpia de dissecar els textos com si fossin peces de museu, sovint en fa perdre l’emoció. No llegim, sinó que més aviat desxifrem. I això demana moltes hores. Per llegir una obra per al propi gaudi o per a una assignatura teòrica de literatura, també nosaltres, els filòlegs clàssics, ens servim sovint de les traduccions, acarades o no amb el text original. I, com dic, en la immensa majoria, aquestes traduccions són tan grises com els esborranys que fèiem a la carrera durant els exàmens per entendre el text clàssic i demostrar al professor que l’havíem entès correctament. I això és perquè la immensa majoria de traductors dels textos clàssics han tingut aquesta mateixa formació i entenen la traducció tan sols com una eina de servei per llegir el text original, però no un text autònom en si mateix. I això, parlant d’uns textos tan antics i en unes llengües que només pot entendre (i sempre parcialment) un percentatge molt baix de la població, engendra monstres.

Al contrari del que se sol dir, soc del parer que un text original mai t’interpel·larà tant com en una bona traducció a la teva llengua, per més que en sàpigues la llengua original. Amb això no vull dir que el text resultant pugui ser millor (gairebé sempre perd, el traductor, però no sempre) que l’original. Dante en italià és encara més bo que en el català magnífic de Sagarra, però m’emociona més en la meva llengua. Dit d’una altra manera: un text en la teva llengua genera una emoció diferent, més potent, que un altre escrit en una llengua que no és la materna. Això passa encara més en la poesia, que és la meva flaca, perquè se sustenta en la musicalitat de la capa verbal del text, que és la primera que es destrueix en el procés de desconstrucció i construcció que implica la traducció. I passa en un grau superior en la poesia clàssica, bàsicament perquè no sabem com sonaven els textos poètics. En el cas del grec, encara pitjor que el del llatí, perquè a sobre tenim el problema d’una fonètica com l’erasmiana, que no es devia assemblar gairebé en res a la que feien servir els antics. Però és que en totes dues llengües, a més, es distingia entre síl·labes de diferents quantitats, que, combinades, generaven un ritme concret. Tot això, una orella romànica (o germànica, de fet) ja no ho pot percebre i, per tant, no ho pot produir. La música interpel·la la nostra part emocional i no la racional. Això vol dir que per molt que entengui el llatí meravellós d’Horaci i de Virgili (i sí, és poc més intraduïble), difícilment m’emocionarà (ep, almenys a mi) com m’emociona Carner o Foix, perquè no m’entraran mai per l’orella, sinó per la vista i a través de la raó.

Això i la fascinació que em generaven les empreses tan reeixides de Riba (amb les dues traduccions precioses de l’Odissea) i, en el seu moment, de Miquel Peix, amb la seva Ilíada, em van acabar de convèncer que volia aconseguir en les altres grans obres mestres antigues els que ells havien fet amb les obres d’Homer, no per vanitat (encara que sempre n’hi ha), sinó per gaudi personal i, també, per què no?, si me’n sortia, pel gaudi dels altres.

És així com vaig començar a plantejar-me la traducció de dos dels autors grecs més maltractats en català, dos monstres: Aristòfanes i Safo. El primer encara no ha estat mai traduït en català com el que era, un immens poeta dramàtic, i de la segona no és només que hi hagués tan sols una traducció en vers disponible, sinó que, a més, necessitava una nova edició que n’incorporés les noves troballes que ens ha proporcionat aquest segle. Tots dos autors havien estat traduïts per mossèn Manuel Balasch, que es va encarregar de despullar-los de tota la sensualitat, sexualitat i picantor que hi havia en grec.

Traduir Aristòfanes, un mag de la paraula, segurament el dominador de paraules més brillant de la literatura occidental (em sembla que només Shakespeare, Rabelais i Gadda podrien seure-li al costat) oferia unes dificultats complicadíssimes. Això em va fer dedicar a la qüestió de la traducció d’Aristòfanes (des de la forma al contingut, passant per totes les qüestions d’ètica de la traducció i adaptabilitat teatral) tota la meva tesi doctoral.

Amb el Premi Vidal Alcover ’19 de traducció vaig poder dedicar-me a fons a traduir tres comèdies del geni atenès (Núvols, Pau i Ocells) que deuran veure alguna hora la llum a Edicions de 1984. Després, l’any 20 va venir, previ encàrrec de l’editor, El malcarat, l’única obra conservada de Menandre, que no s’havia traduït mai en català (Adesiara, 2020). I l’han seguit la Safo ja comentada (a Proa, l’any 22 sota el títol I desitjo i cremo, Poesies incompletes), tres nous Aristòfanes i un Plató (Lapislàtzuli Editorial).

El grec i el llatí em van despertar el cuc per la traducció i, sovint, per llegir (i emocionar-me de veritat) amb textos d’altres llengües que poc o molt conec, he anat traduint d’algunes llengües modernes. Sobretot de l’italià: he anostrat la poesia de Sandro Penna (a Edicions de 1984, 2023) i la de Primo Levi (Jardins de Samarcanda, 2023) i, espero que en vindran més. També de l’anglès, però poc (de moment, només la novel·la El gran misteri de Bowde Zangwill, a Editorial Clandestina); m’hi sento menys còmode.

Actualment, combino la traducció literària amb la meva feina d’investigador postdoctoral. Però també la meva recerca acadèmica està orientada a la traductologia: a l’estudi de la traducció literària com a fenomen o a traduccions històriques concretes.