absurds en aquest lloc cobert de neu.

Estava exhaust pel pes i pel camí

i trobava a faltar l’escalfor i l’herba.

Trobareu armes i monedes púniques

colgades per allaus. Absurd, absurd!

La meva història és absurda, també la Història.

Què m’importaven Cartago o bé Roma?

Ara el meu bell ivori, el nostre orgull,

noble, una falç com fa la lluna,

jau esberlat entre els còdols del riu:

no era fet per ferir ausbergs,

sinó per moure arrels i plaure a les femelles.

Nosaltres combatem només per elles

i sàviament, sense vessar la sang.

Voleu la meva història? És breu.

L’indi astut va capturar-me i domar-me,

l’egipci va lligar-me i em va vendre,

el fenici em va cobrir d’armes

i em va instal·lar una torre a dalt la gropa.

Absurd va ser que jo, torre de carn,

invulnerable, dòcil i poruc,

forçat a anar per aquests monts hostils,

rellisqués sobre el vostre glaç mai vist.

Quan caiem, per nosaltres no hi ha salvació.

Un cec audaç va anar buscant-me el cor

llarga estona amb la punta de la llança.

A aquests cims lívids al crepuscle

vaig llençar el meu inútil

bram moribund: «absurd, absurd»!