Anna (cobrint-se els ulls amb totes dues mans, recolzant els colzes sobre els genolls): Ah, despertar cada matí, quin horror! Gairebé cada nit somio que puc veure-hi, somio que una visió miraculosa m’ha tornat a les pupil·les... I despertar sempre a les tenebres, sempre a les fosques... Si us digués la pitjor de les meves tristeses, Bianca Maria! Pràcticament recordo totes les coses, les coses que vaig veure en el temps de la llum: recordo les seves formes, els seus colors, les particularitats més concretes; i les seves imatges m’apareixen en la foscor tan bon punt les acaricio amb les mans. Però, en canvi, de mi mateixa només em queda un record confús, com el d’una difunta. Una gran ombra ha caigut sobre la meva imatge; el temps l’ha ofuscada, com ofusca en nosaltres les figures d’aquells que ja no hi són. El meu rostre s’ha esvaït per a mi, com el rostre dels meus estimats difunts... Qualsevol esforç és en va. Sé molt bé que el rostre que finalment aconsegueixo evocar no és pas el meu rostre. Quina tristesa! Digues, dida, quantes vegades t’he demanat que em conduïssis davant del mirall. M’he quedat allà, amb el front contra el vidre per recordar-me, amb no sé quina mena d’esperança insensata... I quantes vegades m’estrenyo el rostre amb les mans —així, com ara— per trobar-ne l’empremta en la sensibilitat de les meves mans. Quantes vegades em sembla realment que duc gravada a les mans la meva màscara fidel, com aquelles dels cadàvers fetes de guix! Però és una màscara inerta.(Es descobreix el rostre lentament i col·loca els palmells còncaus.) Compreneu l’atrocitat d’aquesta tristesa?