—¿Què fas? —em va demanar la meva dona, en veure que m’entretenia insòlitament davant el mirall.

—Res —vaig respondre—, miro aquí, dins el nas, en aquest nariu. Si hi faig força, sento una mica de dolor.

La meva dona va somriure i va dir:

—Pensava que miraves cap a quin costat es torçava. Em vaig girar com un gos a qui algú ha trepitjat la cua:

—¿El tinc tort? ¿Jo? ¿El nas?

I la meva dona, plàcidament:

—Esclar, estimat. Fixa-t’hi bé: es torça cap a la dreta.

Tenia vint-i-vuit anys i fins llavors sempre havia considerat que el meu nas, encara que no fos especialment bonic, era com a mínim molt decent, així com ho eren les altres parts del meu cos. Per aquest motiu, m’havia resultat fàcil admetre i afirmar allò que normalment admeten i afirmen aquells que no han tingut la desgràcia de conviure amb un cos deformat: és a dir, que és d’estúpids enorgullir-se per les pròpies característiques físiques. És per això que la descoberta imprevista i inesperada d’aquell defecte em va irritar com si es tractés d’un càstig immerescut.