D’aquelles trobades no hi hauria gaire cosa més a dir si, al cap d’un quant temps, el vell no s’hagués sentit dominat per una gelosia boja: no pas per la seva violència, sinó per la seva estranyesa. Vet aquí: no es manifestava quan escrivia a la joveneta, perquè en aquell moment la prenia als altres; tampoc quan s’acomiadaven, perquè aleshores l’entregava per voluntat pròpia. La gelosia, en el seu cas, anava lligada a l’amor, en l’espai i en el temps. L’amor es tornava evident i l’aventura esdevenia més autèntica que mai. Una delícia i un dolor indescriptible. En determinats moments, se li posava al cap la idea que la joveneta, sense cap mena de dubte, tenia altres amants i que eren tan joves com ell era vell. Es compadia de si mateix (oh, tant!), però també d’ella, que perdia qualsevol possibilitat de vida decent. Ai si es refiava dels altres com s’havia refiat d’ell! En la gelosia també hi havia lloc per a la culpa. Així que, per compensar el seu exemple pervers, el vell va acostumar-se a predicar la moral en el moment precís de fer l’amor. Li explicava tots els perills que podien derivar dels amors desordenats.