No hi havia gaires homes que anessin darrere de la Giulia, pensava la mare, perplexa. A vegades algun jovenet la festejava, la feia ballar una o dues nits, s’hi asseia a prop i provava de conversar amb ella. Però no era fàcil conversar amb la Giulia. Un moviment d’espatlles, un parpelleig, un somriure: vet aquí les seves respostes. Però, ¿de què podia conversar, pobra noia? No tenia cultura. No llegia novel·les i s’adormia als concerts. Aleshores la mare mirava de compensar el silenci de la Giulia parlant ella mateixa: la mare estava al corrent de l’art i la literatura modernes, estava inscrita en una biblioteca circulant i a Dronero fins i tot rebia els llibres per correu. I no hi havia cap esdeveniment cultural o polític que passés desapercebut a la mare. Tenia opinió sobre totes les coses. Així que aquells jovenets es quedaven al costat de la Giulia una nit, dues nits; després se’n desentenien i la mare els veia, de lluny, xerrar i ballar amb altres noies. Però la Giulia no semblava entristir-se’n. Seia tranquil·la, quieta, amb les cames recollides sota la faldilla i els dits entrellaçats, i aquell somriure estúpid als llavis.