Madrid. El trentè febreresc.
Doncs bé, sóc a Espanya, i tot plegat ha anat tan de pressa, que amb prou feines he pogut recobrar el sentit. Avui, de matinada, han vingut a veure’m uns dignataris espanyols i he pres amb ells un carruatge. Aquella velocitat inusitada m’ha semblat estranya. Hem anat amb tanta fúria que, al cap de mitja hora, hem assolit les fronteres espanyoles. A propòsit, el fet és que ara, per tot Europa, els camins de ferro i els vaixells de vapor van extraordinàriament ràpid. Espanya és una terra estranya: en entrar a la primera cambra, hi he vist una multitud de persones amb el cap afaitat i, tanmateix, he pensat que devien ser grans o bé soldats, perquè aquests s’afaiten el cap. M’ha semblat extraordinàriament estrany el tracte del canceller d’Estat, que em duia agafat de la mà. M’ha empès dins d’una habitació petita i m’ha dit: «Seu aquí!, i si tornes a dir que ets el rei Ferran, te’n trauré les ganes». Però jo, com que sabia que només era una prova, m’hi he negat, per la qual cosa el canceller m’ha clavat a l’esquena dos cops de bastó tan dolorosos, que gairebé he deixat anar un crit, però m’he contingut en recordar que era el costum cavalleresc quan s’accedeix a un títol de categoria. Perquè, a Espanya, encara ara se segueixen els costums cavallerescs. Ja tot sol, he decidit ocupar-me dels afers d’Estat. He descobert que la Xina i Espanya són una mateixa terra, que només per ignorància es tenen per països diferents. Aconsello a tothom que escrigui en un paper Espanya i veurà com surt la Xina. No obstant això, em neguitejava extraordinàriament un esdeveniment que ha de tenir lloc demà. Demà a les set es produirà un fenomen ben estrany: la terra es posarà sobre la lluna. El famós químic anglès Wellington també escriu sobre aquest fet. Reconec que he sentit un neguit al cor en imaginar-me la inusual delicadesa i la fragilitat de la lluna. Perquè la lluna, en general, la fan a Hamburg, i de molt mala manera. Em sorprèn que Anglaterra no hi pari més atenció. La fa un boter coix i és evident que, el molt imbècil, de la lluna no en té ni idea. Va posar un fil de quitrà i una part d’oli de fusta. Per això a la terra hi fa aquest tuf tan terrible que ens hem de tapar el nas. I per això la lluna és un globus tan delicat, que les persones no hi poden viure i ara només hi viuen nassos. I per això mateix no ens podem veure els nassos, perquè són tots a la lluna. I quan m’he imaginat que la terra, un objecte pesat, en posar-s’hi podia fer miques els nostres nassos, m’ha dominat una inquietud tal que, després de posar-me els mitjons i les sabates, he corregut a la sala del consell d’Estat, a fi de donar ordres a la policia per tal que no permetin que la terra es posi sobre la lluna. Els grans afaitats, dels quals n’he trobat una gran multitud a la sala del consell d’Estat, són gent molt intel·ligent i quan els he dit: «Senyors, salvem la lluna, que la terra se li vol posar al damunt», tots plegats s’han llançat immediatament a complir el meu desig monàrquic: molts s’han enfilat per les parets per tal d’arribar a la lluna. Però en aquell instant ha entrat el gran canceller. En veure’l, han fugit tots corrents. Jo, com a rei, m’he quedat sol. Però el canceller, per sorpresa meva, m’ha clavat un cop de bastó i m’ha fet córrer a l’habitació. Aquest és el poder dels costums tradicionals a Espanya!