Nova York, 21 de juny de 1982
Estimat Ígor! (El seu patronímic s’ha perdut en els sots del nostre viatge comú.) Això ja està. Els frens dels últims punts suspensius grinyolaran deu paràgrafs més avall.
Tinc una sensació de lleugeresa i de buidor. Perquè he estat disset anys preparant aquest manuscrit per publicar-lo. The end of something, que diria el senyor Hemingway…
Sap que no sóc un home religiós. Encara més, no sóc creient. No sóc ni supersticiós. No em fan por ni les comitives funeràries, ni els gats negres ni els miralls trencats. Tombo la sal a cada moment. I amb la Lena, que li envia records, m’hi vaig casar un tretze (13!) de desembre.
Tinc somnis amb molt poca freqüència. I, si en tinc, són sorprenentment primitius. Per exemple, que se m’acaben els diners en un restaurant. Sigmund Freud no hi trobaria res de res.
No tinc mai pressentiments, ni de dolents, ni encara menys de bons. No noto les mirades insistents al clatell. (Si no és que van acompanyades d’un calbot.) En resum, la natura m’ha privat clarament dels seus dons transcendentals. Ni tan sols no em puc sotmetre a una banal i materialista sessió d’hipnosi, això ja s’ha vist.
No obstant això, m’ha fregat l’ala lleugera del sobrenatural. La meva biografia sencera és una cadena de casualitats ben organitzades. A cada pas puc veure-hi el DIT IMPERIÓS DEL DESTÍ. I com no hauria de creure en el destí? Els patrons que han marcat la meva infausta vida són evidents. Les fines línies blavoses apareixen a cada pàgina del meu únic esborrany.
Nabókov deia: «La casualitat és la lògica de la fortuna». Efectivament, què hi pot haver que sigui més lògic que la insensata, bella i absolutament inversemblant casualitat?
El pare del meu conegut Schlafman havia cavat un sot al jardí per plantar un arbust de riber. Llavors va tenir una angina de pit. Ja es va veure que l’Schlafman havia cavat la seva pròpia tomba. La casualitat és la lògica de la fortuna… A més a més, mentre era viu, l’Schlafman va ser un estalinista irreductible. Això tampoc no és una casualitat. Serveix perquè pugui explicar aquesta història sense sentir-me malament…
Vaig néixer amb totes les aptituds necessàries per ser un atleta de decatló. Per convertir-me en un jove reflexiu, van caldre esforços inhumans (literalment!). Per això es va bastir una cadena de casualitats inversemblants i, per tant, convincents i lògiques. Una de les casualitats va ser la presó. És evident que algú tenia moltes ganes que fos escriptor.
No vaig ser jo qui va escollir aquesta professió femenina, histèrica, torturadora i pesada. És ella que em va escollir a mi. I ara ja no hi puc fer res.
Està acabant de llegir l’última pàgina, obro una llibreta nova…