Italià
Autors de Italià en català
Andrea Camilleri (1925-2019)
Dario Fo (1926-2016)
Franco Fortini (pseudònim de Franco Lattes)(1917-1994)
Francesco Petrarca (1304-1374)
Italo Svevo (1861-1928)
Paolo Volponi (1924-1994)
Obriu l'article
Ivet Zwatrzko i Pou
Quan vaig començar a ser prou àgil en francès i en italià, llengües d’adopció a les quals sempre m’havia sentit atreta per una raó o una altra, vaig decidir que només en llegiria els autors en versió original. Però, sense dir-ho gaire alt ni fer-ho massa públic, sovint torno a les traduccions catalanes per comparar fragments, per aclarir significats, per verificar lectures. De vegades, et sorprens perquè la lectura no es confirma, sinó que es matisa o es contradiu, i els significats no sempre es fan més nítids i precisos: pot passar que la paraula que no coneixies i de la qual intuïes el sentit molt vagament s’eixampli o es desdobli, també en la direcció de la teva llengua materna.
Eusebi Coromina
Coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptora, traductora i activista cultural Maria Aurèlia Capmany, el 2018 ha pogut aparèixer finalment la versió catalana que havia enllestit del Decameró, de Giovanni Bocaccio (1330-1375), molt probablement acabada el 1967, i inèdita a causa de diverses vicissituds.(1) El text boccaccià, escrit entre el 1349 i el 1351, és un recull de cent novel·letes en prosa amb un proemi i diversos versos al final de cada deu relats.Caterina Briguglia
A la veïna Itàlia, sembla que el dialecte no perilla de mort. Ans al contrari, lluitant contra una dialectofòbia imperant durant molt de temps, avui dia destaca com a recurs expressiu cada cop més viu. Ho demostren les tendències de la música i del teatre contemporanis, i encara més del cinema que, del neorealisme ençà, ha atorgat al repertori dialectal el paper de coprotagonista.Eloi Creus
L’estiu del 2021, en un viatge pel tòrrid sud d’Itàlia, a cada ocasió que se’ns presentava, entràvem en una llibreria Feltrinelli. No tant per les expectatives de poder-hi comprar re: anàvem amb motxilla i sense vehicle, de manera que, almenys aquí, el pes importava d’allò més.
Meritxell Matas Revilla
Què tenen en comú Petrarca, Estellés, cinc poetes italianes i cinc poetes de les Illes Balears? A priori, podria semblar que poca cosa i, tanmateix, han estat els seleccionats pels dos primers volums de la col·lecció «Progetto Giovani» que l’AISC (Associació Italiana di Studi Catalani) va inaugurar l’any 2023 i que ha publicat Guida Editori. El projecte, que també compta amb el suport del Centre CAT, de Siena, i de l’Institut Ramon Llull, va sorgir amb dos objectius fonamentals. El primer és promocionar la llengua catalana entre el públic italià: una operació que també funciona a la inversa gràcies al format d’antologia genealògica que s’ha escollit. Com explica Cèlia Nadal, es tracta d’oferir, no només una selecció o una compilació, sinó un diàleg crític i filològic. Això s’aconsegueix amb el valuós material introductori que encapçala totes dues edicions.
Pep Sanz Datzira
El 1988 Josep M. Castellet publicava Els escenaris de la memòria, en què recordava així l’escriptor italià que ens ocupa: «De Calvino, no en puc parlar ara per una mena de bloqueig emocional i mental i perquè convé que, amb el temps, la memòria es decanti o faci el seu paper de separar el gra de la palla. D’altra banda, els seus darrers llibres m’han colpit massa, i em fa por barrejar lectures recents amb records antics».[1] La intensitat que expressava el crític pel que fa a la vivència que havia tingut de l’autor italià (com a lector, i també en el tracte personal), sembla congruent amb el determini amb què la literatura catalana ha fet seus els títols calvinians: avui les obres traduïdes al llarg de gairebé sis dècades depassen la quinzena, i l’interès que desperta als lectors sembla, encara, ben viu.
Lluís Ahicart Guillén
És diumenge i al menjador de l’Hotel Subur, de Sitges, els comensals rematen l’esplèndid dinar amb cafè, copa i puro. Ja se sap, Pirandello fuma come un turco i Josep M. de Sagarra en sabia, d’això. És el 14 de desembre de 1924; amb ells hi ha l’escriptor i advocat Salvador Vilaregut i el dramaturg Josep M. Millàs Raurell. Tant Sagarra com Vilaregut ja han traduït al català algunes obres de l’il·lustre sicilià.Clara Capalleras Salvo
La traducció d’una obra original, en la qual el dialecte desenvolupa una funció principal, sempre és un gran repte traductològic. Hem parlat amb Pau Vidal i Víctor Obiols sobre la seva experiència en la traducció de dialecte.Rossend Arqués
Itàlia és un país obscè. Més obscè tal vegada que la majoria de països, encara que no hem d’oblidar l’Espanya dels GAL, els Estats Units del Watergate, la França de l’escàndol «aliments per petroli» i, en general, el finançament il·legal dels partits i la incontrastada extensió arreu d’Europa del fenomen del blanqueig de diner provinent d’activitats mafioses. «Obscè», en un sentit etimològic, vol dir «allò que hi ha darrera de l’escena (skene) principal, als bastidors». Allò, afegeixo, que el poder fa el possible perquè no es vegi.Rossend Arqués
La literatura italiana és present en la literatura catalana des de gairebé els inicis mateixos d’aquesta última. Les traduccions de moltes obres italianes, començant per la de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer o l’anònima del Decameró de Boccaccio, per no parlar de les de l’obra llatina de Petrarca, han estat essencials per construir la poesia i la prosa catalana del Renaixement.Vicenç Lozano
Era el 7 de febrer de 1986. Arribava a l’aeroport de Palerm per cobrir, com a periodista de TV3, l’inici de l’anomenat «maxiprocesso» contra la Màfia que començava dos dies més tard. Serien jutjades per primera vegada 474 persones acusades de tota mena de crims mafiosos. Quan poso els peus a l’aeroport, per la megafonia criden el meu nom: «Dottore Lozano, cabina 2». Vaig a la cabina de telèfon número 2 i no hi ha ningú. Ja m’havien localitzat i identificat.Raul Ciannella
L’any 2023 Sfabula Editorial va publicar Una dona amb tres ànimes i altres relats futuristes, de Rosa Rosà. L’autora va ser un dels noms més destacats del moviment futurista italià i també del feminisme durant la segona dècada del segle xx. Malgrat això, encara ara no forma part del cànon literari italià.
Giovanni Albertocchi
Potser la referència a Berlusconi semblaria fora de lloc en un acte com aquest dedicat a la traducció, específicament, en el context italià. En gran mesura és cert, encara que la història que ara explicaré serveix per descobrir certes característiques del personatge que tenen a veure amb la seva ubiqüitat dins el panorama polític, cultural i informatiu a la Itàlia d’aquests últims dos decennis. Serveix alhora per entendre «què passa a Itàlia» i quins són els motius que fan d’aquest país un cas força particular a Europa.Josep Maria Muñoz
El meu relat comença l’any 1949, quan l’historiador Jaume Vicens Vives, poc després d’haver retornat a la Universitat de Barcelona —de la qual havia estat apartat deu anys abans per la repressió del nou règim franquista—, fa un viatge a Itàlia, el primer que fa a l’estranger després del 1936. Vicens acompanya el seu mestre, Antonio de la Torre, a fer recerca als arxius italians sobre les relacions hispanoitalianes al segle XV, però com que és un historiador que viatja amb els ulls ben oberts, torna amb alguna cosa més que els papers d’arxiu.