El corrent no s'interromp en cap moment, però el riu no duu mai la mateixa aigua. L'escuma que sura a les gorgues adés desapareix, adés es forma, però mai no dura gaire.

En aquest món passa el mateix amb la gent i les seves llars. A la nostra enlluernadora capital sembla que les cases de rics i pobres, que arrengleren els ràfecs maldant per alçar-los més amunt que els del costat, hagin estat allà durant generacions, però, quan preguntem una mica, resulta que n'hi ha poques d'antigues. De vegades es torna a construir una casa que es va cremar l'any passat; d'altres, es tira a terra una gran mansió per fer-ne una de més petita.

El mateix es pot dir de la gent que hi viu. No canvia de casa, i n'hi ha tanta com abans, però, de les vint o trenta persones que coneixíem en altre temps, a penes si en queden una o dues. Moren a l'alba i neixen al capvespre, com l'escuma damunt l'aigua.

D'on ve, cap a on va, tota aquesta gent que neix i mor? En qui pensa, que s'hagi de prendre tants maldecaps per construir les seves residències efímeres, què l'empeny a fer-les tan belles?

Aquests estadants i les seves llars no són diferents de la gota de rosada que s'esforça a perdurar damunt la flor de lluna. Pot ser que quan la rosada s'esvaneixi quedi la flor, però el sol del matí l'acabarà assecant; pot ser que la rosada encara hi sigui quan la flor ja s'haurà marcit, però, de tota manera, no arribarà al vespre.