La senyora Sada va acabar de preparar el te i va tornar a la sala d’estar. Mentre posava les quatre tasses l'una al costat de l’altra va demanar en anglès a la senyora Steiff: «Com van les classes de japonès, no el troba difícil?» De sobte, la senyora Steiff va dir en japonès: «No li doni el peix amb les espines i els ulls al gos.» La senyora Sada i la senyora Yamamoto es van quedar atònites i van sotjar la senyora Steiff alhora. Totes dues tenien una expressió una mica tensa. «És una frase que vam estudiar la setmana passada», va dir la Michiko per sortir del pas; «aprèn aquestes coses per poder-les fer servir per donar instruccions al servei domèstic.»

«Oh, que bé que parla el japonès!», va dir la senyora Sada al cap d’una mica. «El meu alemany no passa del der, des, dem, den, em fa morir de vergonya», va dir la senyora Yamamoto.

«No mati les mosques amb la pala, aquí té l’insecticida», va dir la senyora Steiff en un japonès ben clar. Després dels elogis que havia rebut, havia volgut exhibir una altra de les frases que tenia apreses. Quan parlava en japonès li desapareixia l’expressió de la cara: es concentrava totalment a pronunciar cadascun dels sons amb la màxima precisió i semblava oblidar-se de tota la resta.

«Quan mates les mosques amb la pala, els sucs deixen una taca a la paret, no?, i es veu que això no li agrada gens», va explicar la Michiko a manera d’excusa. Mentre ho deia, pensava que tant de bo la senyora Steiff deixés d’exhibir el seu japonès. «És que les mestresses de casa alemanyes són molt netes, diu que fan els vidres de les finestres cada dia», va dir la senyora Yamamoto. «De debò?», va fer la senyora Sada, tot i que semblava tenir el cap en alguna altra banda. La Michiko va traduir el que havia dit la senyora Yamamoto a l’alemany per a la senyora Steiff. Ella, en sentir-ho, va dir entusiasmada: «Són els japonesos els qui es prenen molt seriosament la netedat.» La Michiko li va mirar distretament les ungles acabades de polir. «Segur que aquests dits també s’embruten amb coses que normalment no tocaríem», se li va acudir de sobte. I es va servir més licor.

«Es veu que al Japó no hi ha còlera ni malària, com a l’Índia, i que els japonesos tenen una manera meravellosa de banyar-se», va dir la senyora Steiff en anglès. La senyora Sada i la senyora Yamamoto van assentir amb entusiasme. «I que, a més a més, com que no mengen all, no els fa pudor el cos», va afegir la senyora Steiff. Aquesta vegada va semblar que la senyora Sada i la senyora Yamamoto no havien entès què volia dir amb allò, i van mirar la Michiko demanant-li ajuda.

«All, vull dir all», va recalcar la senyora Steiff; «aquell bulb que sempre mengen els turcs, o els serbis, o els grecs.» «Els japonesos també en mengem, d’all», va dir la Michiko amb mala bava; «perquè els japonesos també som estrangers, quan som a fora del Japó, i per tant també mengem all. Perquè el que vostè vol dir és que els estrangers són persones que mengen all, oi? Entre els alemanys també hi ha molta gent que en menja, no? Perquè fins i tot els alemanys són estrangers, si surten del seu país.» La senyora Steiff se la va mirar fent cara de sentir-se una mica ferida. Ella va acotar el cap i es va posar més licor al got. S’imaginava la senyora Steiff a Osaka, donant tot d’ordres a la criada a primera hora d’una tarda xafogosa d’estiu, preocupada pels cabells que se li enganxaven al front per culpa de la suor, i notava que li pujava un riure malintencionat. Però no tenia ganes de riure, perquè si es posés a riure en veu alta, potser encara acabaria plorant. «No faci servir all», «No compri pop», «Talli les tiges dels espinacs i llenci-les», «No fiqui les cerveses a la nevera». «Quina estrangera més horrible!», pensaria potser l'assistenta, sentint-se dir tot allò i complint emmurriada les instruccions de la senyora Steiff. Una persona com ella, que no podia estar-se de donar indicacions sobre absolutament tot perquè la seva vida fos com li semblava que havia de ser, no deixaria cap detall ni un, per petit que fos, perquè l'assistenta el resolgués d’acord amb els seus costums o el seu criteri. Li recordava la imatge de les senyores colonials i les seves criades que sortien a les pel·lícules.