Fa un parell d'anys vaig perdre una mica l'oremus per en Matsushiro, el pintor avantguardista. Espero que no et creguessis tot el que deia la gent. Llavors, jo notava que em miraves amb una mena de tristesa estranya, com amb llàstima. Però quina llàstima m'havies de tenir!? I, tot i així, aquella mirada m'atreia: no tant com el noi antílop, és clar, però igualment era preciosa. I tenint una mirada tan preciosa, per què no la dirigies més sovint cap a mi? Fer-se sempre el fort no és gaire bona estratègia. Amb aquella mirada examinaves les peces de porcellana, oi? Doncs per això em van venir unes ganes boges de convertir-me en una peça antiga de porcellana de Kutani i quedar-me quieta, sense dir res, i vaig anar al taller d'en Matsushiro, on feia un fred que pelava, i li vaig fer de model. Però, deixant aquest incident de banda, t'he de dir que encara avui tinc en molta estima els edificis que pinta. Potser recorda una mica massa l'obra d'Utrillo, però, actualment, al Japó són raríssims els pintors capaços d'infondre als seus quadres un sentiment tan modern de melancolia (ben difícil de captar, d'altra banda) com fa ell quan retrata aquells casalots seus. Com a persona, però, no val res: un zero a l'esquerra. Si tu vals cent, ell val seixanta-cinc. Té talent, però hi ha alguna cosa que l'embruteix, i encara que sigui guapo, per desgràcia no és gens elegant. Quan es posa la pipa a la boca per fer-se l'interessant, resulta còmic i se li queda una cara vulgar, com de pintor de segona que reserva totes les seves qualitats per a la seva obra.

I em sembla que va ser l'estiu de l'any passat que em va donar per en Tsumura, el joquei que va guanyar el gran premi a la cursa del Ministeri d'Agricultura muntant l'euga Honor Blau. Llavors, més que de llàstima, els teus ulls eren plens d'hostilitat, d'un menyspreu glacial. Al principi, quan ens creuàvem pel passadís, em pensava que el que enterbolia les teves mirades era el verd de les fulles de fora la finestra, però quan ja havia passat tot, em vaig adonar que anava molt equivocada. Quina poca vista que vaig tenir! Si ho hagués sabut, hauria estat preparada per tornar-te-les, ja fos omplint les meves de fredor o de passió. Llavors era just l'època que estava més fascinada per la bellesa de la velocitat, i aquell estil medieval teu de manifestar els sentiments no feia cap efecte en la meva sensibilitat. Però com m'hauria agradat mostrar-te, ni que fos una sola vegada, aquella determinació tan pura amb què en Tsumura s'aferrava al llom de la incomparable Honor Blau per avançar un cavall rere l'altre, fins a més de deu, quan s'acostava a línia de meta! Estic segura que a tu també t'hauria bullit la sang veient a través dels binocles el commovedor determini d'aquella criatura magnífica —vull dir en Tsumura, és clar, no pas l'Honor Blau.

Aquell jove una mica brètol de vint-i-dos anys va aconseguir millorar dues vegades el seu propi rècord només perquè jo me'l mirava pels binocles. No havia vist mai una mostra de passió com aquella. Muntava l'euga marró per guanyar-se les meves alabances, però llavors s'oblidava de mi i es deixava posseir totalment per la velocitat. Sens dubte, en aquella època, veure des de la tribuna com el meu amor —perquè es tractava d'una forma d'amor— l'empenyia a recórrer aquella gran el·lipsi de 2.270 metres amb una passió tan pura era una de les coses que més sentit donaven a la meva vida. No em penedeixo gens ni mica d'haver-lo premiat amb els tres diamants que vam aconseguir conservar durant la guerra. Però el jove joquei només resultava commovedor quan era damunt l'euga, i així que posava el peu a terra, es convertia en un pallús que no sabia apreciar l'aroma d'un bon cafè. Evidentment, compartir-hi aquell desig de victòria forjat a llom d'un cavall, aquella manca absoluta de por, aquella extraordinària concentració en l'instant present, m'atreia molt més que no pas passejar amb en Senoo, l'escriptor, o amb en Mitani, aquell polític d'esquerres tan tronat, però aquí s'acabava tot. Per això, al final el vaig emparellar amb una ballarina de divuit anys d'expressió una mica múrria que també em feia molta gràcia, i fins i tot els vaig organitzar el casament.