Per molt que s'hagi dit i repetit, Matsushima és el paratge més bell de tot el Japó, i no té res a envejar al Llac de Dongting o al Llac Occidental de la Xina. El mar entra per sud-est i forma una badia d'unes tres llegües, i el moviment de la marea és tan impressionant com el de Zhejiang. Les illes que la poblen són incomptables, algunes dreçades cap al cel, algunes ajagudes entre les onades. N'hi ha que sembla que s'apilin en parelles, altres que ho facin de tres en tres. A l'esquerra sembla que estan separades; a la dreta, unides. Algunes en porten altres a collibè, o les abracen com si els fossin fills o nets estimats. Els pins són d'un verd profund, i les branques, assotades constantment pel vent salobre del mar, han pres formes retorçades que semblen obra d'un jardiner. El paisatge té una bellesa fascinant, com la del rostre d'una dona tot just acabada de maquillar. Devia crear-lo Ōyamazumi als temps remots que els déus d'alè vastíssim poblaven la terra? Cap pintor ni cap poeta podria reproduir mai una obra de la divinitat com aquesta.

L'illa d'Ojima arrenca a prop de la costa i s'endinsa al mar. Hi ha les restes de la cabana del venerable mestre zen Ungo i la roca damunt la qual meditava. També hi vam veure uns quants monjos que s'havien retirat del món i vivien entre els pins. D'una silenciosa cabana amb sostre de palla s'alçava el fum d'una foguera feta amb pinyes i agulles que havien caigut dels pins i, tot i no saber quina mena de persona hi vivia, no ens vam poder estar d'acostar-nos-hi, plens de malenconia per l'escena. Mentre ens hi dirigíem, vam veure la lluna reflectida al mar, que donava al paisatge un aire ben diferent del que tenia durant el dia.

Vam tornar a la costa de Matsushima per buscar allotjament i vam llogar una habitació que era en un segon pis i tenia finestres que miraven al mar. Poder dormir tan a prop del vent i els núvols em provocava una sensació de benestar extraordinària, inexplicable.

A Matsushima,

voleia amb brill de grua,

cucut, quan cantis.

Sora

Vaig estirar-me en silenci per mirar de dormir, però no vaig poder agafar el son. En deixar la meva antiga cabana, Sodō m'havia fet present d'un poema en xinès sobre Matsushima, i Hara Anteki, d'unes tankes sobre l'illa de Matsugara, i els vaig treure de la bossa perquè em fessin companyia durant la nit. També hi teniahokku de Sanpū i Jokushi.

El dia onze vam visitar el temple de Zuiganji. El fundà Makabe no Heishirō fa trenta-dues generacions, després d'anar a estudiar a la Xina i tornar al Japó. Més tard, gràcies al virtuós esforç del monjo zen Ungo, se'n van remodelar els set pavellons per convertir-lo en el gran centre espiritual que és ara, amb murs daurats que resplendeixen amb la glòria del paradís del Buda. Em preguntava on devia ser, entre tantes construccions, el pavelló del famós sant Kembutsu.