Vam començar a remar des d’Ô-minato amb les primeres llums de l’alba, per tal d’intentar fer nit a Nawa.

D’entre totes les persones que, ara l’una ara l’altra, havien vingut a acomiadar-nos mentre érem dins els límits de la província, les més fidels foren les del grup de Fujiwara no Tokizane, Tachibana no Suehira i Hasebe no Yukimasa, que ens havien acompanyat en totes les escales des del dia que vam partir de la residència de l’exgovernador: els seus sentiments eren tan profunds com les aigües.

En arribar el moment que ens havíem d’endinsar a alta mar, vam haver de deixar enrere els qui ens havien volgut dir l’últim adéu. A mesura que la barca avançava, les figures dels qui eren a terra s’anaven empetitint, i els passatgers de la barca desapareixíem a poc a poc. De ben segur que els de la costa encara tenien coses a dir-nos, i a nosaltres també ens omplien tot de sentiments irremeiables. Tot i així, no em vaig poder estar de recitar-me aquest poema a mi mateixa:

Puc enviar-los

el més profund afecte

damunt les aigües,

mes, ¿com han de saber-ho,

sense avís de cap carta?

Vam continuar remant, i passàrem per davant de les pinedes d’Uda. Seria impossible dir quants pins hi deu haver, i quants milers d’anys fa que s’hi drecen. A les arrels hi trencaven les onades del mar, i cada copa acollia les anades i vingudes d’una grua. No podent contenir l’emoció que inspirava l’escena, algú de la barca recità:

De lluny observo

com en cada capçada

viu una grua

que un company mil·lenari

té en el pi que l’empara.

El poema, però, no es pot comparar amb l’indret a què es refereix.

Mentre la barca avançava, els passatgers admiràvem els paisatges que deixàvem enrere, fins que les ombres van cobrir el mar i les muntanyes i es féu de nit. No teníem ni la més mínima idea d’en quina direcció ens movíem, i havíem de confiar en l’opinió del capità sobre les condicions atmosfèriques. Si l’experiència ja era prou angoixant per als homes, que no hi estaven avesats, com no ho havia de ser per a les dones, que no podíem fer altra cosa que somicar recolzant el cap al fons de la barca.

Llavors, però, el capità i els seus homes es van posar a cantar una cançó marinera, com si la situació no els preocupés gens ni mica. La cançó feia:

Aquells brots tendres

que vaig collir

esgarrinxant-me

totes les mans,

esgarrinxant-me,

pobra de mi,

el vell se’ls menja,

mai no en té prou,

la sogra en menja,

vol repetir!

Tornem a casa!

On s’ha ficat

la noia d’ahir?

Digueu-me on és,

que aniré a buscar-la.

Em va enganyar

perquè li fiés;

em deu diners,

no dóna la cara!

Van cantar moltes més cançons, que no recolliré aquí. El mar continuava agitat, però sentir les rialles dels mariners ens va ajudar a calmar-nos una mica.

Vam arribar al nostre destí que ja era de nit, i un home i una dona grans que durant la travessia encara s’ho havien passat pitjor que els altres es van retirar sense fer ni un mos.