1. El món ver, abastable per al savi, el devot, el virtuós, --ell hi viu, ell és aquest món.

(La més antiga forma de la Idea, relativament intel·ligent, simple, persuasiva. Perífrasi de la frase «jo, Plató, sóc la veritat.»)

2. El món ver, per ara inabastable, però promès al savi, al devot, al virtuós («al pecador que fa penitència»).

(Progrés de la Idea; es torna més subtil, més capciosa, més inaferrable, es torna femella, es fa cristiana...)

3. El món ver, inabastable, indemostrable, imprometible, però ja, en tant que pensat, un consol, una obligació, un imperatiu.

(En el fons, l'antic sol, però entrellucat entre boira i escepticisme; la Idea s’ha tornat sublim, pàl·lida, nòrdica, königsberguiana.)

4. El món ver --¿inabastable?, en tot cas, inabastat. I, en tant que inabastat, també inconegut. En conseqüència, tampoc ni consolador, ni redemptor, ni obligador: ¿a què podria obligar-nos res inconegut?...

(Matinada grisa. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)

5. El «món ver» --una idea que ja no és útil per a res, que ni tan sols obliga a res, --una idea inútil, una idea esdevinguda supèrflua, en conseqüència una idea refutada: abolim-la!

(Dia clar; desdejuni; retorn del bon sens i de la jovial serenitat; rubor de Plató avergonyit; esvalot endiablat de tots els esperits lliures.)

6. El món ver, l'hem abolit; ¿quin món resta?, ¿l'aparent potser?... Doncs, no! Amb el món ver, també hem abolit l'aparent!

(Migdia; instant de l'ombra més curta; final de l'error més llarg; punt més alt de la humanitat; INCIPIT ZARATUSTRA.)

[...]

6. Allò que els alemanys estan perdent

Per no mancar al meu natural, que és de dir sí i que amb la contradicció i la crítica només indirectament, només involuntàriament hi té a veure, exposo tot seguit les tres comeses per raó de les quals són necessaris els educadors. Hom ha d'aprendre a veure, hom ha d'aprendre a pensar, hom ha d'aprendre a parlar i escriure: en tots tres casos, la fita és una cultura noble. --Aprendre a veure --avesar l'ull a la calma, a la paciència, a deixar venir les coses; diferir el judici, aprendre a donar voltes entorn del cas particular i a abastar-lo per tots costats. Aquesta és la primera propedèutica per a l'espiritualitat: a un estímul, no reaccionar-hi a l'acte, sinó tenir amb mà ferma els instints inhibidors, aïlladors. Aprendre a veure, tal com jo ho entenc, és gairebé allò que la manera de parlar no filosòfica anomena voluntat forta: l'essencial en aquest cas és precisament no «voler», poder deixar en suspens la decisió. Tota no-espiritualitat, tota vulgaritat reposa sobre la incapacitat d'oposar resistència a un estímul --hom ha dereaccionar, hom segueix cada impuls. En molts casos aquest «haver de» ja és patologia, decadència, símptoma d'esgotament, --quasi tot allò que la grolleria no filosòfica designa amb el nom de «vici» és simplement aquesta incapacitat fisiològica de no reaccionar. --Una aplicació pràctica de l'haver-après-a-veure: en tant que discent, un hom s'haurà tornat sobretot calmós, desconfiat, resistent. D'entrada és amb una calma hostil que un hom deixarà venir a ell tot allò que és estrany, que és nou, --davant d'això, retirarà la mà. Estar amb totes les portes obertes, posar-se submisament de bocaterrosa davant els petits fets, estar sempre a punt de llançar-se, de precipitar-se amb un salt dins de l'altre i dins de tot allò que és altre, ras i curt, la famosa «objectivitat» moderna, és de mal gust, és innoble par excellence.