Tanmateix, només en al·ludir a l’exclusió de l’animal de l’àmbit d’essència de la il·latència, comença a descloure’s en tant que enigma l’enigma de tot ésser vivent. Car l’animal està referit al seu cicle de nodrir-se, caçar i reproduir-se, i hi està referit d’una manera essencialment diferent de la manera com la pedra està referida al terreny sobre el qual reposa. En l’esfera dels éssers vivents caracteritzats per la planta i l’animal, hi trobem aquell peculiar moure’s d’una mobilitat conformement a la qual l’ésser vivent és «agitat», és a dir, és excitat a emergir en una esfera d’excitabilitat, a base de la qual excitabilitat n’inclou d’altres en l’esfera del seu moure’s. Cap mobilitat ni excitabilitat de la planta ni de l’animal no podrà portar mai l’ésser vivent al lliure, de manera que l’agitat pugui mai deixar que l’excitant «sigui» també només el que és en tant que excitant, per no dir res d’allò que aquest és abans d’excitar i sense excitar. Planta i animal depenen de quelcom que els és exterior, sense mai no «veure» ni el fora ni el dins, és a dir, sense mai no tenir-ho en tant que aspecte que es dreça il·latent en el lliure de l’ésser. Mai una pedra no podrà, com tampoc no podrà un avió, elevar-se exultant cap al sol i moure’s com l’alosa, que, tanmateix, no veu l’obert. Allò que ella «veu» i com, ho veu, i què és això que anomenem «veure», quan constatem que l’alosa té «ulls», són qüestions que romanen irresoltes. De fet, caldria una capacitat poètica original per fer intuir aquest element ocult de l’ésser vivent, és a dir, un poetitzar al qual fos donat quelcom més, quelcom més alt, més essencial (perquè és quelcom intrínsecament essencial), a diferència d’aquell que acaba per humanitzar plantes i animals. Però en la metafísica també es fa l’experiència de l’home en tant que ésser vivent i en tant que «animal» en sentit ampli, a partir de raons i fonaments que remeten al mode com es desamaga inicialment l’ésser mateix.