Va començar a enganyar-me al llindar mateix. Jo li havia dit que no era la primera vegada que sortia d’allà, i que per a un home com ell allò era una bona experiència, però va trencar a riure, amb malícia, com si fóssim un home i una dona en un prat, i es posà el farcell sota el braç i em va dir:

— Si no tingués el meu pare…

Que li escapés el riure, ja m’ho esperava, perquè un ximple com aquell no pot sortir de la presó sense fer bogeries, però tenia un riure maliciós, com quan rius per encetar una conversa.

— Aquesta nit menjaràs pollastre amb el teu pare —li vaig dir tot mirant el carrer—. La primera vegada que surts de la presó, a casa et fan una festa de noces.

Ell em venia al darrere i se’m va acostar com si el carretó dels gelats, que passava a tota velocitat, fos un perill per a nosaltres dos, vianants. O m’enganyava, o es veia que mai no havia travessat un carrer. Recordo que ni ell ni jo no vam girar-nos per mirar la presó. Feia efecte veure les frondoses plantes del carrer i feia, també, molta calor, tanta que, amb la corbata tan tibada, anava tot suat. Feia tanta calor com allà dins, i hi va haver un moment que ens vam trobar al bat de sol.

— Per aquest carrer no passa ningú —vaig sentir que deia tot tranquil, com si fos a casa seva.

Semblava més tranquil, però ni s’adonava que caminàvem com els bous, sense saber cap a on, ell amb el mocador vermell lligat al coll, el farcell, i els pantalons de fustany. Aquests pagesos beneits no entenen que un home, per més experiència que tingui, quan un bon dia el posen al carrer, es troba descentrat i no sap què fer. Perquè quan el deixen anar, per bé que ho esperi, encara no se sent ben bé d’aquest món i trepitja els carrers com si s’hagués escapat de casa seva.

— Almenys posem-nos a l’ombra, que no ens costarà res —li vaig dir tot estirant-lo cap a la vorera.

Es va acostar i tornà a lamentar-se. Em tornava a explicar el mateix que m’havia explicat feia pocs dies, ajagut al catre. Que per aquella època el seu pare necessitava braços i que havia cridat als carabinieri que esperessin que acabés la collita per a endur-se’l, i que a la presó municipal s’havia plantat a la reixa amenaçant-lo i que volia posar un plet als amos de la casa incendiada, per perjudicis.

— Quans anys té, el teu pare? —vaig preguntar.

— Més de seixanta.

— I amb més de seixanta encara és tan recte?

Talino tornà a riure com si fóssim socis. Es queixava i reia, i ocupava tota la vorera. Començava a passar gent i, com que Talino caminava com si estigués sol a la plaça, entropessaven. Caminàvem decidits cap al centre, no sé qui dels dos guiava: ell em seguia, jo el mirava, el deixava caminar i el seguia. Cercava un bar on no em coneguessin, per a prendre un cafè i reflexionar una mica.