S'io credessi che mia risposta fosse
a persona che mai tornasse al mondo,
questa fiamma staria senza piu scosse.
Ma per cib che giammai di pesto fondo
non torno vivo alcun, s'i'odo il vero,
senza tema d'infamia ti rispondo.
DANTE, Commedia, Inferno, XXVII

Anem, doncs, tu i jo,
quan el vespre s’estén contra el cel
com un pacient anestesiat sobre una taula;
anem doncs, per certs carrers mig abandonats,
murmurants recers
de desassossegades nits en barats hotels d’una nit
i restaurants amb serradures i closques d’ostres:
carrers que progressen com un tediós argument
d’intenció insidiosa
per dur-te a una qüestió aclaparadora...
Oh, no preguntis, «De que es tracta?
Anem d’un cop, fem la nostra visita.
A la sala les dones van i vénen
parlant de Miquel Àngel.
La boira groga que refrega la seva esquena als vidres,
el fum groc que refrega el seu musell contra els vidres,
llepi amb la llengua els racons del capvespre,
ronseja als tolls que es formen a les clavegueres,
deixa caure sobre la seva esquena el sutge que cau de les xemeneies,
llisca per la terrassa, féu un salt brusc,
i veient que era una plàcida nit d’octubre,
es cargolà a la casa amb una volta, i s’adormí.
I realment hi haurà temps
per al fum groc que llisca pel carrer
refregant la seva esquena contra els vidres;
hi haurà temps, hi haurà temps
per preparar un rostre per rebre els rostres que vas trobant;
hi haurà temps d’assassinar i crear,
i temps per a tots els treballs i els dies de mans
que aixequen i deixen caure una pregunta en el teu plat;
temps per a tu, temps per a mi,
i temps encara per a cent indecisions,
i per a cent visions i revisions,
abans de prendre una torradeta i te.
A la sala les dones van i vénen
parlant de Miquel Àngel.
I realment hi haurà temps
de preguntar-se, «Gosaré? » i, «Gosaré? »
temps de girar-nos i baixar l’escala,
amb una clapa calba enmig del cabell–
(Ells diran: «Com li esclarissa el cabell!»)
El meu abric del matí, el col1 aixecat ferm fins al mentó,
la corbata modesta i cara, però fixada amb un agulló senzill–
(Ells diran: «Però quines cames i braços tan esquifits!»)
M’atreveixo a
pertorbar l’univers?
En un minut hi ha temps
per a decisions i revisions que un minut capgirarà.
Perquè ja els tinc coneguts tots, els conec tots he
conegut els vespres, les tardes, els matins,
he mesurat la meva vida amb culleretes de cafè;
conec les veus morint amb caiguda mortal
sota la música d’una cambra més llunyana.
I doncs, com podria fer-me il·lusions?
I ja he conegut els ulls, els conec tots els
ulls que et fixen en una frase formulada,
i quan jo estaré formulat, traspassat per una agulla,
quan estaré clavat i retorçant-me a la paret,
aleshores ¿com podré començar
d’escopir totes les llosques dels meus dies i camins?
I com podria fer-me il·lusions?
I ja he conegut els ulls, els conec tots braços
que duen braçalets i que són blancs i nus
(però, sota el llum, coberts d’un borrissol torrat!)
¿És el perfum d’un vestit
que em fa divagar així?
Braços allargats damunt una taula, o que abriguen amb un xal.
I podria fer-me il·lusions, aleshores?
I com podria comentar?
¿He de dir, he anat a la posta per carrerons
i he contemplat el fum que surt de les pipes
d’homes solitaris en mànigues de camisa, abocats a les finestres?. . .
Jo podria haver estat un parell d’urpes esqueixades
escapolint-se pels fons de silencioses mars.
I la tarda, el vespre, dorm tan tranquil!
Acaronat per llargs dits,
Adormit... cansat... o fingint-se malalt,
estirat per terra, aquí prop de tu i de mi.
¿He de tenir, després del te, i els pastissos, i els gelats,
la valentia de forcar l’instant a la seva crisi?
Però encara que he plorat i dejunat, plorat i resat,
encara que he vist el meu cap (que s’ha fet un xic calb)
dut en una safata,
no sóc pas cap profeta –i no té massa importància;
he vist espurnejar el moment de la meva grandesa,
i he vist el Lacai etern sostenir-me l’abric,
i enriolar-se,
i en resum, vaig tenir por.
I hauria valgut la pena, després de tot,
després de les tasses, la melmelada, el te,
entre la porcellana, entre alguns mots sobre tu i jo,
hauria valgut la pena,
haver encetat l’afer amb un somrís,
haver premut l’univers en una bola
per a fer-lo rodar vers alguna pregunta aclaparadora,
i dir: «Sóc Llàtzer, vingut d’entre els morts,
retornat per dir-vos-ho tot, us ho diré tot»–
si hom, arranjant un coixí sota el cap d’ella,
digués: «No és això el que volia dir, de cap manera.
No és pas això, en absolut.
I hauria valgut la pena, després de tot,
hauria valgut la pena,
després de les postes i els jardinets i dels carrers regats,
després de les novel·les, després de les tasses de te,
després de les faldilles que s’arrosseguen per terra–
I això, i molt més encara?
És impossible de dir exactament el que vull dir!
Però si una llanterna màgica projectés en una pantalla
els nervis dibuixats:
hauria valgut la pena
si hom, arranjant un coixí o apartant un xal,
i girant-se vers la finestra, digués:
«No és això, de cap manera,
no és pas això el que volia dir, en absolut.»
No! No sóc pas el príncep Hamlet, ni ho havia de ser;
sóc un noble del seguici, un que servir;
per a inflar una comitiva, iniciar una escena o dues,
aconsellar el príncep; sens dubte, un instrument fàcil,
respectuós, content de ser útil,
polític, cautelós, i meticulós;
ple de frases elevades, però un xic obtús;
de vegades, realment, quasi ridícul quasi,
de vegades, el Bufó.
Em faig vell... em faig vell...
Duré el camal dels pantalons amb un doblec.
M’hauré de pentinar enrere, ben clenxinat? Gosaré menjar un préssec?
Duré pantalons de franel·la blanca, i passejaré per la platja.
He sentit les sirenes cantar-se, l’una a l’altra.
No crec pas que cantin per a mi.
Les he vistes cavalcant les ones mar endins
pentinant el blanc cabell de les ones tirat enrere
quan el vent enlaira l’aigua negra i blanca.
Hem ronsejat a les cambres de la mar
prop de noies marines coronades d’algues roges i brunes
fins que veus humanes ens desperten, i ens ofeguem.