Seguiren molts de camins i pujaren moltes escales, fins que arribaren als indrets més alts i van veure, al seu davant, enmig d’una espaiosa gespeda una font centellejant. Estava il·luminada per fanals de plata que penjaven de les branques dels arbres, i queia en un safareig d’argent, d’on brollava un rierol blanc. Cap a la banda sud de la gespeda hi havia el més imponent de tots els arbres; la soca era enorme, suau, i refulgia com seda gris, i s’enlairava endalt, fins que les primeres branques, molt amunt, estenien els seus grans membres sota obagosos núvols de fulles. Al costat del tronc penjava una escala blanca i ampla, i al seu peu hi havia asseguts tres elfs. Quan els viatgers s’hi atansaren es posaren ràpidament dempeus, i en Frodo veié que eren alts i que anaven vestits amb cotes de malla grises, i que de les espatlles els penjava una llarga capa blanca.

-Aquí resideixen En Cèleborn i Na Galàdriel –va dir en Hàldir-. I desitgen que pugeu a parlar amb ells.

Un dels guardians èlfics tocà aleshores una nota clara en un petit corn, que fou contestada tres cops des de dalt.

-Pujaré jo primer –va dir en Hàldir-. Que en Frodo em segueixi amb en Légolas. La resta podeu pujar en l’ordre que vulgueu, però aquells que no estigueu avesats a aquestes escales, podeu descansar a mig camí.

Mentre pujaven a poc a poc en Frodo passà molts flets: alguns en un costat, d’altres a l’oposat, i alguns instal·lats al costat del tronc de l’arbre, de manera que l’escala passava a través d’ells. A una gran altura per sobre el terra arribaren en un espaiós talan, com la coberta d’un gran vaixell. Allà hi havia construïda una casa, tan grossa que gairebé hauria servit com una de les sales dels homes de la terra. En Frodo hi entrà darrere en Hàldir, i descobrí que es trobava en una cambra de forma ovalada, pel mig de la qual creixia el tronc del gran màl·lorn, ara ja prop de la seva copa, i, tanmateix, oferint encara una columna d’amplària notable.

La cambra era inundada per una llum suau; les seves parets eren verdes i platejades, i el sostre daurat. Hi havia molts elfs asseguts. En dos setials, i sota el tronc de l’arbre, cobricelats pel brancam vivent, seien, de costat, En Cèleborn i Na Galàdriel. Van alçar-se a fi de donar la benvinguda als seus convidats, segons el costum dels elfs, fins i tot d’aquells que eren considerats reis poderosos. Eren molt alts i la Senyora no ho era menys que el Senyor; i tenien aspecte seriós i bell. Anaven totalment vestits de blanc; i el cabell de la Senyora era d’un or fosc, i el del Senyor Cèleborn argentat, llarg i brillant, però no donaven cap mostra d’edat, com no fos en la profunditat dels seus ulls, perquè llur mirada era intensa com llances sota la llum dels estels i, nogensmenys, profunda com pous assadollats de records.