Vaig encendre el llum de la tauleta de nit i em vaig mirar l’avantbraç. Hi vaig veure una taca vermellosa. El color, que recordava les restes d’un llapis pastel, m’havia endurit uns quants pèls del braç. Em vaig acostar el braç a la cara i vaig veure un cercle format per unes clivelles petites i irregulars gravades a la pell com marques de verola. La paraula que em va venir al cap em va accelerar la respiració: dents. Vaig mirar el rellotge. Eren les cinc de la matinada. Em vaig tornar a posar el dit a la marca vermella i vaig veure que no era llapis pastel, sinó una substància més tova i menys cerosa: pintallavis. Em vaig aixecar del llit, vaig anar cap a la porta i la vaig tancar amb clau. Després de tornar al llit vaig sentir com en Mark caminava amunt i avall a la seva habitació, a l’altra banda del passadís. Em vaig mirar el braç i en vaig examinar les marques. Fins i tot em vaig mossegar amb suavitat per comparar un cavalló amb l’altre. Sí, em vaig dir, m’ha mossegat. El cercle inflamat s’esvaïa molt a poc a poc, tot i que la pressió no havia obert la pell ni m’havia fet sagnar el braç. ¿Què podia significar allò? Em vaig adonar que no m’havia passat pel cap anar a veure en Mark per demanar-li una explicació. Durant dues setmanes els meus sentiments cap a en Mark havien oscil·lat entre la confiança i la por, però els meus neguits mai no s’havien desviat cap a les sospites de demència. Aquell acte sobtat, inexplicable i absolutament irracional em va desconcertar d’allò més. ¿Què coi em diria quan el veiés aquell matí?