La primera cosa que us puc dir és que vivíem al sisè pis a peu i que per a la senyora Rosa, amb tots els quilos que duia a sobre i amb només dues cames, allò era una autèntica font de vida quotidiana, amb tots els neguits i les penes. Ella ens ho recordava cada cop que no es queixava d’una altra banda, perquè a més a més era jueva. Tampoc no estava bé de salut i puc dir-vos també des del principi que era una dona que s’hauria merescut un ascensor.

Jo devia tenir tres anys quan vaig veure la senyora Rosa per primer cop. Abans d’aquesta edat no es té memòria i es viu en la ignorància. Vaig deixar d’ignorar a tres o quatre anys i a vegades ho trobo a faltar.

A Belleville hi havia molts altres jueus, àrabs i negres, però la senyora Rosa havia de pujar els sis pisos tota sola. Deia que un dia es moriria a l’escala, i tots els nanos es posaven a plorar perquè això és el que es fa sempre quan algú es mor. Érem sis o set allà, a vegades més i tot.

Al principi jo no sabia que la senyora Rosa em cuidava només per poder cobrar un gir a final de mes. Quan me’n vaig assabentar ja tenia sis o set anys i per mi va ser un cop dur descobrir que era de pagament. Em pensava que la senyora Rosa m’estimava de franc i que tots dos érem algú l’un per a l’altre. Em vaig passar una nit sencera plorant i aquell va ser el meu primer gran desengany.

La senyora Rosa es va adonar que estava trist i em va explicar que la família no significa res i que fins i tot n’hi ha que quan se’n van de vacances abandonen el gos lligat a un arbre, i que cada any moren tres mil gossos així, sense l’afecte dels seus amos. Em va fer seure a la seva falda i em va jurar que jo era el més valuós que tenia al món, però allò de seguida em va fer pensar en el gir i me’n vaig anar plorant.

Vaig baixar al cafè del senyor Driss i vaig seure davant del senyor Hamil, que era venedor ambulant de catifes a França i que ho ha vist tot. El senyor Hamil té uns ulls molt macos que fan que al seu voltant tothom s’hi trobi a gust. Ja era molt gran quan el vaig conèixer i des de llavors no ha parat de fer-se cada cop més gran.

—Senyor Hamil, per què sempre somriu, vostè?

—És la meva manera d’agrair a Déu cada dia la bona memòria que m’ha donat, petit Momo.

Jo em dic Mohammed, però tothom em diu Momo perquè fa més de nen petit.

—Fa seixanta anys, quan era jove, vaig conèixer una noia que em va estimar tant com jo l’estimava a ella. Allò nostre va durar vuit mesos, després ella va canviar de casa i jo encara me’n recordo, seixanta anys després. «No t’oblidaré mai», li deia. I els anys passaven i no l’oblidava. A vegades patia perquè encara em quedava molta vida al davant i, a més, quina paraula em podia donar a mi mateix, pobre de mi, quan la goma d’esborrar només la fa anar Déu? Però ara estic més tranquil. No puc oblidar la Djamila. Em queda molt poc temps, abans em moriré.

Llavors vaig pensar en la senyora Rosa, vaig dubtar una mica i vaig preguntar al senyor Hamil:

—Senyor Hamil, es pot viure sense amor?

Ell no va respondre. Va beure una mica de te de menta, que és bo per a la salut. Ja feia temps que el senyor Hamil sempre duia una gel·laba grisa, no fos cas que el cridessin i el sorprenguessin amb jaqueta. Em va mirar i va guardar silenci. Devia pensar que jo encara estava prohibit als menors i que hi havia coses que no havia de saber. Aleshores jo devia tenir set anys, o potser vuit, no us ho puc dir exactament perquè no tinc data de naixement, com ja veureu quan ens coneguem una mica més, si és que trobeu que paga la pena.

—Senyor Hamil, per què no em contesta?

—Ets massa jove encara, i quan s’és molt jove hi ha coses que val més no saber.

—Au va, senyor Hamil, es pot viure sense amor?

—Sí —va dir ell, i va acotar el cap com si tingués vergonya del que acabava de dir.

Em vaig posar a plorar.

Durant molt de temps no vaig saber que jo era àrab perquè ningú no m’insultava. No m’ho van dir fins que vaig començar a anar a escola. Però jo no em barallava mai, perquè pegar fa mal.