Aquell va ser l’estiu que la Frankie estava farta de ser la Frankie. No se suportava, i s’havia convertit en una dropa i en una ganàpia inútil que vagava per la cuina desenfeinada: bruta, golafre, dolenta i trista. A més de ser massa dolenta per viure, era una delinqüent. Si la Llei se n’assabentava, podien portar-la a judici i tancar-la a la presó. Però no sempre havia estat una delinqüent i una ganàpia inútil. Fins a l’abril d’aquell any, i tots els anys anteriors de la seva vida, havia estat com les altres persones. Pertanyia a un club i anava a setè. Els dissabtes al matí treballava per al seu pare i cada dissabte a la tarda anava al cinema. No era d’aquelles persones que sempre tenen por. A la nit dormia al llit amb el pare, però no perquè tingués por de la foscor.

Però la primavera d’aquell any havia estat llarga i estranya. Les coses van començar a canviar i la Frankie no entenia aquell canvi. Després de l’hivern lleig i gris els vents de març assotaven els vidres de les finestres, i al cel blau els núvols eren blancs i arrissats. Aquell any l’abril va arribar sobtat i tranquil, i els arbres tenien un verd brillant i salvatge. Les glicines pàl·lides florien per tot el poble i les flors s’esmicolaven en silenci. Els arbres verds i les flors d’abril tenien un no-sé-què que feia posar trista la Frankie. Ella no sabia per què estava trista, però a causa d’aquella tristesa peculiar va començar a adonar-se que havia de marxar del poble. Llegia les notícies de la guerra i pensava en el món i feia la maleta per marxar, però no sabia on podia anar.