Feia una tarda magnífica. Al cel hi havia núvols de neu, però a través d’ells s’escolava una llum clara i alegre. El camp, vist des del cim del turó, era blanc i negre. Els únics colors que s’hi veien eren els del foc consumit, i aquest s’imprimia en un de sol –com si la desolació fos alguna cosa més que l’hivern, com si fos l’obra d’una gran conflagració. La gent parla, és clar, mentre esquia, mentre espera que li arribi el torn per agafar la corda, però amb prou feines se la sent. Se sent el sistema d’escapament del motor del remolcador i el grinyol de la roda de ferro sobre la qual gira la corda, però els esquiadors semblen muts, perduts en el ritme del pujar i lliscar pendent avall. Aquella tarda va ser un cicle continu de moviment. A l’esquerra de la pista hi havia una fila índia d’esquiadors, que s’agafaven a la corda i en arribar al cim del turó se’n desprenien, d’un a un, per triar el camí de baixada, trepitjant la mateixa superfície una vegada i una altra, com aquells que han perdut un anell o una clau a la platja i busquen una vegada i una altra dins la mateixa sorra. Enmig de la calma, la petita Anne va començar a xisclar. El braç li havia quedat atrapat a la corda desgastada; havia caigut a terra i estava sent brutalment arrossegada cap a la roda de ferro.

–Aturin el remolcador! –va cridar el seu pare–. Aturin el remolcador! –I tots els altres esquiadors que hi havia al turó van començar a cridar: «Aturin el remolcador! Aturin el remolcador! Aturin el remolcador!» Però no hi havia ningú per aturar-lo. Els crits de la nena eren roncs i esgarrifosos, i com més lluitava ella per alliberar-se de la corda, més violentes eren les estrebades que la llançaven a terra. Semblava que l’espai i el fred reduïssin les veus –fins i tot l’angoixa de les veus– de la gent que cridava que algú aturés el remolcador, però els crits de la nena van ser punyents fins que la roda de ferro li va trencar el coll.